Tinc el convenciment que l'absolut pensament implícit en la festa s'alça enfront del de la indefugible peribilitat de l'home: la festa és el gran somni de l'edat d'or, de la utòpica volició d'eternitat. Aconseguir un dia festiu, un "dia lliure", lliure de l'irremissible treball obligatori (et guanyaràs el pa amb la suor del teu front), va ser, i encara és avui, un aconseguiment gegantí per a l'home, per a la seva felicitat.
La societat actual reivindica el dret a una ocupació laboral, perquè en el món industrial i postindustrial el treball assalariat és l'única forma d'adquirir el béns materials que necessitem i desitgen. La jornada de vuit hores va ser i és una lluita contra l'esclavitud del treball ineludible. Però la festa, el "dia lliure", és una lluita contra la mort, contra la mort física, i, més important, contra la irremeiable renúncia a l'existència. Per aquesta raó el dia festiu neix sota l'empara de la religió, de la sacralitat (el somni d'una vida superior i eterna).
Reivindiquem la festa perquè representa la llibertat contra la rutina diària, la imposant rutinarietat que ens fa present cada dia la peribilitat de la condició humana. La sacralitat ha de custodiar, emparar, la festa, el dia sant, el "dia lliure" (el dia sense obligacions exògenes). Contradir el dia sant, sagrat, és tabú, és pecat. Per aquesta raó l'home posa la norma indiscutible de la festa sota l'empara de la sacralitat, perquè s'hagi de complir indefugiblement. La sacralitat ha d'emparar allò que una societat considera que ha de ser incontradible, inviolable.
És cert que fóra més racional repartir equilibradament durant tot el temps les hores de treball i de lleure, com es predica actualment des del neoliberalisme, i que d'alguna manera ja proposava una certa il·lustració. Però el dia lliure (sencer, 24 hores a albir de l'aventurera voluntat, o si voleu, encara, volubilitat) ens remet a l'edat d'or somniada, l'edat d'or a la qual l'home mai no ha volgut renunciar. Prescindir d'aquest "dia lliure" (sense obligacions) ens allunya d'aquest somni arcà; no podem renunciar a aquesta part de la utopia perquè és una part guanyada a la certesa de la mort.
La festa és un desafiament -incapaç, però taumatúrgic-, a la indefugibilitat de la mort. Insisteixo de la mort del cos, i, més important, contra la irremeiable renúncia a l'existència intel·lectual. Vet aquí el triomf de la festa.
ARA A PORTADA
05 de gener de 2015
Provinent del món del treball, vaig tirar-me a les arts escèniques. Iniciador de Xarxa de Teatres Públics de Catalunya. Promotor de Trapezi, Fira del Circ. Promotor, amb Taller de Músics de Barcelona, de Socatalà, investigació sobre música tradicional contemporània. He treballat a l'Ajuntament de Barcelona i en altres poblacions en la festa a l'espai públic. Articulista, sempre que em deixen, a varies revistes i periòdics. Algun premi, poca cosa.
Ha publicat, entre altres, La Festa a Catalunya (1995), Llegendes Urbanes (1999), Pont blau (2009), Una mà de sants (2011), etc. Cofundador del col·lectiu Altres andalusos. Premi Nacional de Cultura 2009, en Cultura popular.
Actualment visc de la rifeta, fins el dia que se'n cansi el senyor (és un dir) Rajoy i foti mà a la bossa dels pensionistes. Continuo reflexionant sobre la festa en l’espai públic.
@BienveMoya