Cada vegada les eleccions són més a prop i els diaris han començat a desgranar les enquestes habituals. No hi ha unanimitat en aquests sondejos. N’hi ha que donen una victòria justa al PSC, un pèl per damunt del Partit Popular i Convergència i Unió. I n’hi ha que, senzillament, defineixen un triple empat entre les que ja són les tres forces majoritàries a Catalunya. Per sota, Esquerra continua caeient i Iniciativa recupera una mica d’aire a costa dels socialistes. Però, siguin com siguin els matisos, la tendència més general aproxima en intenció de vot convergents, socialistes i populars. Una projecció en què hi ha dos guanyadors i un clar perdedor.
Per al Partit Popular qualsevol resultat en aquesta línia és bo. Fins i tot en el cas que s’acostin al PSC però es mantinguin en un segon o tercer lloc, hauran acabat amb l’hegemonia incontestada dels socialistes, hauran contribuït a l’èxit de Mariano Rajoy – a qui, això sí, totes les enquestes atorguen la majoria absoluta- i hauran rebaixat les pretensions d’Artur Mas. Pel què fa al PSC, és obvi que fa molt de temps que es van resignar a un descens dràstic. Però, passi el que passi, els seus resultats no seran comparables a la catàstrofe que patirà el PSOE arreu d’Espanya. Les enquestes més optimistes concedeixen a Alfredo Pérez Rubalcaba uns 120 diputats. Les més pessimistes alerten que no arribarà a fer-ne cent. Per als socialistes catalans, qualsevol resultat, sempre dins els marges que els concedeixen ara les enquestes, els salvaran del naufragi del PSOE. La singularitat del PSC, doncs, no serà ni un grup parlamentari propi ni l’autonomia de criteri a l’hora de votar al Congrés qüestions relatives a Catalunya, sinó els mobles salvats. I si la fortuna els somriu, encara podran afrontar el seu congrés des de la solidesa.
Qui més pot patir és Convergència i Unió. Per només qüestió de dècimes. Si hi ha un triple empat entre convergents, socialistes i populars, serà l’ordre d’arribada qui determinarà parlar d’un èxit o un fracàs. Ni que gairebé empatessin en diputats, un tercer lloc deixaria el govern d’Artur Mas en una situació de gran precarietat. Fins ara tot ha estat poc o molt fàcil. A partir del dia 20, un PSC amb més moral es pot decantar cap a l’oposició sistemàtica, amb la intenció de deixar CiU en evidència permanent a mercè del PP. Amb quina autoritat anirà el president de la Generalitat a Madrid per demanar un pacte fiscal si la força política que lidera acaba sent la tercera a Catalunya? Com podria contrarestar Artur Mas l’eufòria d’un PP català inflat i sobrat gràcies a uns resultats històrics? Òbviament, per a CiU, no pot ser igual guanyar les eleccions –ni que sigui amb un marge estret- i revalidar la seva victòria al Parlament que quedar en tercer lloc –ni que sigui per un marge estret- i haver d’aguantar l’oposició d’un PSC crescut i les pressions d’un PP triomfant.