“Estava estrictament prohibit utilitzar la pròpia llengua, sota amenaça d’un càstig sever” “Els nostres noms tradicionals eren anglicitzats i sovint reemplaçats per números”
Fred Kelly, supervivent d’una escola residencial canadenca
“Els pobles indígenes han passat de gaudir del 100% del continent a veure’s confinats en reserves que equivalen al 0,2% de la terra del Canadà. És el robatori de terra més gran de la història de la humanitat”
Arthur Manuel, líder del moviment indígena canadenc i internacional
Trump va tornar a generar una polèmica global amb la seva miserable política de separar nens de les seves famílies a la frontera. Pel que tinc entès posteriorment es va fer mig enrere, però de nou el missatge que envia al món, tant pel fons com la forma, és tenebrós.
La proposta de Trump toca el cor d’allò que se suposa que és els Estats Units: una nació d’immigrants. Ara bé, és els Estats Units simplement una nació d’immigrants? És només això?
La idea de Nord-Amèrica com un continent bastit pels immigrants amaga el fet que abans no hi arribés la població euro-americana, abans de la creació de les colònies britàniques, a Nord-Amèrica hi vivien milions de persones natives, amb les seves llengües, cultures i estructures polítiques. Amb tot, aquests “indis” van ser gradualment arrasats i/o deportats, els van robar la terra dels seus ancestres gràcies a la doctrina del “descobriment” i posteriorment van patir un intent de genocidi cultural que en certa mesura encara dura fins el dia d’avui.
Hi ha un fil (in)visible que lliga el racisme de les polítiques colonials amb el racisme de Trump: les escoles residencials del Canadà i les boarding schools estatunidenques. Escoles on eren portats els nens indígenes, separats de les seves famílies, assimilats a la força en la cultura cristiana i anglosaxona i molt sovint maltractats o abusats sexualment. Dels dos països, el Canadà és el qui ha fet més esforços per afrontar el seu passat, el primer ministre Harper va demanar perdó l’any 2008 i una Comissió per la Veritat i la Reconciliació va emetre l’any 2015 un llarg informe on es feien públics els detalls del genocidi cultural contra els indígenes tant lligat a la història i el desenvolupament del país.
Llegir els testimonis dels supervivents de les escoles residencials canadenques posa l’ai al cor, remou les entranyes. Nenes i nens separats dels seus pares, dels seus germans, de les seves famílies, de la seva terra i la seva cultura. Per les escoles residencials canadenques hi van passar més de 150.000 criatures indígenes, de les quals com a mínim 5.000 hi van morir i milers van ser abusats sexualment. La darrera d’aquestes escoles es va tancar el 1996 (!!) i encara avui el dany i el trauma causat s’ha transmès a les següents generacions, com apunten diversos acadèmics. El camí que va entre el colonialisme i els abusos amb l’alcohol dels indígenes adults té parada obligada a les escoles residencials.
Encara avui el 50% dels nens de les First Nations (així anomenen com a conjunt les nacions pre-colonials) viuen sota el llindar de la pobresa. El racisme estructural al Canadà també resulta difícil de negar, segons una notícia de fa 10 dies el 46% dels joves empresonats al Canadà són indígenes, malgrat que els indígenes són només el 4,9% de la població.
Tot això i moltíssim més vol ser oblidat (i ignorat) per les institucions polítiques de Canadà i els Estats Units, per això no és casualitat que Trudeau, amb l’excusa de donar un millor tracte a les First Nations, en realitat cerca que signin la seva rendició definitiva i la seva renúncia al dret d’auto-determinació i les terres que els corresponen segons els Tractats del segle XVIII a canvi d’una certa quantitat de diners. Cal reconèixer però, que no ha de ser fàcil tampoc per als descendents dels colons i els immigrants arribats recentment admetre que aquella terra que avui anomenem Canadà és molt més que l’estat colonial que avui li dóna forma. En tot cas, els comptes de Twitter de l’activista Russ Diabo i el moviment Idle No More, són bons per entendre el què està en joc. En contra del que molts havíem pensat (i m’hi incloc) el colonialisme encara no ha acabat ni desaparegut, sinó que ha canviat de forma per fer-se més simpàtic.
Per acabar una recomanació: si algú de vosaltres benvolguts lectors visiteu els Estats Units o el Canadà, llogueu un cotxe i teniu una mica de temps, acosteu-vos a alguna de les moltes reserves indígenes del continent i parleu amb els qui encara hi viuen. No espereu tipis ni plomes, però el què hi trobareu val més que mil colonitzacions.
PD. Per aprofundir en el tema:
An Indigenous History of the United States of America, de Roxanne Dunbar-Ortiz, una excel·lent obra per entendre millor la relació entre la creació dels Estats Units d’Amèrica i la tragèdia dels pobles indígenes nord-americans.
Speaking my truth: Reflections on Reconciliation & Residential School, (Llibre complet amb testimonis de supervivents de les escoles residencials canadenques).