Un conservador britànic tan previsible com Harold Macmillan, que va ser primer ministre els anys 50, patiria del cor si visqués actualment. Macmillan deia que, quan estava al capdavant del govern del Regne Unit, només hi havia una cosa que el neguitejava: els esdeveniments. Aquests dies, mentre les borses cauen i la guerra internacional s'estén pel planeta, vivim sacsejats pels esdeveniments, a quin més imprevisible.

Hem passat d'esperar els primers cent dies d'un govern per fer-ne una primera valoració a témer el que pot passar d'aquí al 30 d'abril. L'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha inaugurat un període de turbulències que ningú a hores d'ara és capaç de desxifrar amb claredat. No hi ha precedents d'una crisi similar producte únicament de la voluntat desequilibrada d'un dirigent elegit democràticament i que improvisa minut a minut.

El món del qual venim s'havia caracteritzat per uns cànons i unes institucions sovint conservadores i alhora ben previsibles. En el camp de la dreta, els partits considerats més o menys conservadors es podien considerar forces d'"ordre", malgrat que aquest no fos un ordre compartit. Però ja fa temps que la realitat desmenteix aquests presupòsits. Quan el Partit Conservador es converteix en una maquinària que genera lideratges com Boris Johnson, foragitat finalment pels seus, o com Liz Truss, acomiadada en poques setmanes després d'ensorrar els mercats, alguna cosa grossa s'està covant.

El referèndum del Brexit va ser el primer senyal del triomf d'una neodreta desfermada, aliada a unes xarxes socials crescudes sobre un tsunami de mentides i menyspreu a les dades. Després hem vist un Viktor Orban intentant torpedinar la Unió Europea des de dins. Javier Milei s'ha imoposat a l'Argentina enarborant el liberalisme en una mà i una motoserra en l'altra. 

La noció dels límits sobre la qual s'ha basat en bona part el món nascut de la Segona Guerra Mundial està sent desafiada. I no pas per una potència emergent o per un moviment social contestatari d'esquerres. És des del cor mateix del capitalisme, en països de tradicions fortes que són líders del món, en el cas dels Estats units, o que ho han estat, en el cas del Regne Unit del Brexit, d'on ha sorgit la major protesta contra un statu quo al qual s'hauran d'aferrar els qui s'oposin a la nova onada negra.    

Després d'escoltar veus reaccionàries atacant la cultura woke com la causant de tots els mals, ara resulta que els trencadors de debò són els qui volen portar el món a una revolució, però cap enrere, a ser possible cap al segle XIX. A diferència del que a vegades ha pogut semblar, els qui es presenten ara com a conservadors, des d'Itàlia als Estats Units i l'Argentina, s'han convertit en bandera de caos i imprevisibilitat. El nou clam progressista podria ser ara: moderats del món, uniu-vos! Harold Macmillan al·lucinaria.