Tu, que se suposava que havies de seguir tots els preceptes amb què t’havíem adoctrinat. Havies de ser una garantia del nostre modus vivendi. Havies de ser el vigilant del nostre imperi, de la llei que nosaltres dictàvem. Havies de ser un continuador de la dictadura dels nostres pares. Havies de mirar per nosaltres.

I l’únic a què t’has dedicat és a pensar per tu mateix. A fer una constitució en les teves estones lliures. A redactar una possible carta magna d’un país que només existeix en la teva ment lúgubre i maquinadora. A escriure un assaig que pot llegir massa gent. Per culpa la massa proletària catalana ara pensarà per sí sola. Però com t’atreveixes ni tan sols a parlar fora dels tribunals?

T’has atrevit a plantar-nos cara i això ho pagaràs molt car. Que no et va servir d’exemple en Garzón? Es va atrevir a tocar el sistema i mira on és ara. No entens que nosaltres som el sistema? Que hi ha lleis escrites, però realment nosaltres som la llei? Som el principi i el final d’aquesta única, gran i lliure. No ho entens? Que tu l’únic que se suposa que havies de fer era callar, cobrar a final de mes, treballar i obeir? Que no eres feliç amb la teva nòmina?

Ara, per dissident, pagaràs cara la teva gosadia d’aprofitar el temps lliure per pensar. Però qui t’has cregut que ets i amb qui et pensaves que et jugaves els diners? Encara que hagués estat la nostra constitució ens haguessis traït. Només nosaltres podem fer i desfer en les coses que realment importen, les coses grans de veritat. La constitució és la nostra religió i com a bons devots la defensem a ultrança. Tu, gos, no es mossega la mà que et dóna el menjar!