La tragèdia de la guerra a Ucraïna ens desborda i ens passa per sobre com una piconadora. Les vides truncades de famílies senceres marcades per la mort, les ferides, les separacions forçades i la incertesa ens atropellen. Mares, pares, criatures, joves i gent gran que van arreu i enlloc, que esperen amagats la sort de sobreviure o que sostenen per primera vegada una arma amb l'aspiració d'esgarrapar temps. A partir d'aquest divendres, la Fira de Barcelona acollirà milers de persones ucraïneses refugiades, que ja fa dies que arriben a Catalunya via entitats o particulars que s'han activat en una onada de solidaritat tan necessària com urgent. Se'n comptabilitzen unes 8.000. Més enllà, però, de la xarxa ciutadana que acompanya l'acollida, el repte és majúscul per a les institucions, que han de vetllar per una logística eficient i prendre consciència també de l'anomalia que suposa no atendre de la mateixa manera a persones que fugen d'altres conflictes bèl·lics. 

Parar el xoc de les primeres necessitats físiques i psicològiques, atendre l'emergència, és cabdal. El recinte a Fira de Barcelona està concebut per a una primera acollida que hauria d'evitar dificultats burocràtiques a unes persones que ja carreguen prou patiment. Però caldrà també garantir que els refugiats tenen les eines suficients per desenvolupar aquí una vida digna com a ciutadans i ciutadanes de ple dret. Malauradament, no hi ha un horitzó perquè aquest conflicte acabi. Però arribi quan arribi el final de la guerra, esperem que tan aviat com sigui possible, aquestes persones hauran de tenir la llibertat per decidir si tornen al seu país d'origen o bé continuen aquí les seves vides. 

Blindar aquesta sobirania personal passa per decisions dels governs tan crucials com la d'assegurar que tinguin un habitatge i una feina. En aquest sentit, després de dècades de gestió vergonyant a Europa i de milers de persones que han mort al Mediterrani fugint de la misèria i d'altres guerres, per primera vegada la immigració s'afronta com el que és: un autèntic problema humanitari i no com un conflicte econòmic o de seguretat. Concedir permís de residència i permís de treball són dues condicions mínimes per a una acollida que sigui un autèntic escut social i garantir els drets humans. En el cas dels refugiats ucraïnesos, els països europeus han actuat com fins ara no ho han fet amb altres persones que fugien d'altres conflictes.

I realment és impossible justificar, si no és per racisme institucional, que en funció de quin conflicte es fuig es consideri una persona com a refugiada o, directament, com a delinqüent. Síria, Iemen, Afganistan, Congo. Marxen perquè també viuen amb la mort als talons i perquè aspiren a subsistir i a intentar tenir un futur. Qui es juga la vida en una pastera o enfilant-se a una tanca és perquè ha arribat a la conclusió que ja no té res més a perdre i i paga la pena aferrar-se a aquest intent per molt mortífer que pugui ser. "Aquests sí que són refugiats, i no la invasió de joves d'origen musulmà", va deixar anar miserablement el líder de Vox, Santiago Abascal, per defensar l'acollida dels ucraïnesos. I tothom al Congrés es va posar les mans al cap. La pregunta és si precisament l'anomalia institucional de decidir a qui li dones protecció i a qui no en funció de l'origen no és avalar la línea que sense escrúpols verbalitza l'extrema dreta. 

Fa poques setmanes, el Ministeri d'Interior accelerava els permisos de treball i residència per als refugiats ucraïnesos mentre estava fent devolucions en calent a Melilla. Una gestió, la de la tanca de Ceuta i Melilla, que ha estat l'escola de l'Europa fortalesa, on en aquests moments ja no es parla dels murs de la vergonya construïts per països com Hongria i Polònia en els darrers anys com a paradigma d'un blindatge per impedir l'entrada de persones migrants el patiment dels quals no és menys important en funció del país on han nascut o d'on fugen.

Milers de persones a qui la llei d'estrangeria invisibilitza i condemna a la precarietat i vulnerabilitat perpètua mereixen també ser acollits amb la mateixa humanitat amb la qual s'acull a la població ucraïnesa. En aquests moments, uns simples papers marquen la diferència entre a qui se li reconeix el dret a una vida digna i a qui no, entre qui es considera lògic que marxi d'una guerra i qui se li dona a entendre que el seu destí és quedar-se. Que les institucions classifiquin vides de primera i de segona les fa profundament injustes, contràries als drets humans i els principis democràtics, a més d'apuntalar el caldo de cultiu sobre el qual es basteix l'extrema dreta.