Mentre el Catalangate es fa gros i la legislatura espanyola entra en alerta roja, Junts s'encamina cap a un congrés imminent –4 de juny– que, segons com acabi, pot desestabilitzar també la catalana. Amb poques setmanes de diferència, Carles Puigdemont i Jordi Sánchez han baixat del pont de comandament i amb el seu gest han obert la cursa pel poder intern de la formació. Per rematar-ho, Elsa Artadi ha deixat vacant per sorpresa la candidatura a l'alcaldia de Barcelona. Presidència, secretaria general i alcaldable de la capital, tres cadires buides per omplir urgentment en un partit amb fortes desavinences internes. Un test d'estrès que posarà a prova la cohesió del soci de govern d'ERC a la Generalitat i del PSC a la Diputació de Barcelona.

Rivalitats internes a banda, Junts arrossega de fa temps un diferencial de coherència entre les paraules i els fets que tensiona fortament el seu espai sociopolític. És un problema que no té ERC, que amb la seva rectificació estratègica ha aconseguit compassar paraules i fets: si no s'està disposat a fer la DUI ara no es promet la DUI ara, i si es creu que el procés cap a la independència serà lent, no es ven acceleració sinó picar pedra i ampliació de la base. Quatre anys després de la rectificació, el votant d'ERC sap què vota i no espera massa més del que rep. El votant de Junts, en canvi, és convocat a les urnes amb el discurs de la confrontació i la promesa de "tirar pel dret" i d'"acabar la feina" el més aviat possible, i després es troba amb una praxi que es diferencia molt poc de la d'ERC excepte en la retòrica discursiva. No tothom a Junts viu aquesta contradicció amb comoditat, i aquest serà sens dubte un dels focus del debat congressual.

Darrerament s'ha especulat amb la possibilitat del sorgiment d'un quart espai politicoelectoral que, escindit en part de Junts, representi a les urnes l'independentisme més, diguem-ne, impacient. L'ANC ja parla obertament d'una llista electoral d'aquest tipus a les pròximes eleccions al Parlament, i figures com l'expresident Quim Torra o l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, que no són militants de Junts però van ocupar les seves altes responsabilitats en nom d'aquest partit, exemplificarien el perfil del nou espai. En la mateixa línia estaria el diputat Joan Canadell, guanyador –alerta– de les darreres primàries internes de Junts i cada cop més incòmode amb la distància evident entre allò que ell piula i allò que el seu partit fa. Un bon termòmetre del desencís i l'enuig d'aquest sector de l'independentisme són els editorials del director de Vilaweb, Vicent Partal.

Tot plegat, molt allunyat del pragmatisme governamental d'un Jordi Puigneró o d'un Jaume Giró, així com de centenars de quadres procedents en molts casos de Convergència que ara no veurien clares segons quines aventures i que sí que donen valor a la feina de construcció del país que es pot fer des de la Generalitat. Fins ara, la lleialtat de tots els sectors a la figura de Carles Puigdemont ha mantingut lligada la maionesa, però amb el pas al costat del president de l'1 d'Octubre ningú no sap si els equilibris es podran mantenir. Si les turbulències a Junts acaben malament, l'onada expansiva es podria endur per davant el govern de Pere Aragonès quan tot just fa un any que es va formar. Paradoxalment, ERC és probablement avui la principal interessada en un congrés de Junts pacífic i unitari.