Durant l’any 2013, nou edificis d’empreses de Barcelona s’han venut a cadenes hoteleres. Entre aquests hi ha l’antiga seu del departament d’Economia i un edifici de l’Incasòl. I fins i tot la Torre Agbar porta camí de convertir-se en un hotel de luxe. Aquest fenomen forma part del creixement del turisme a Barcelona, un dels pocs sectors que no ha viscut amb força la crisi, gràcies sobretot a l’arribada de visitants procedents de països menys afectats per la recessió.

Que el turisme ha de ser una font d’ingressos a Barcelona no crec que ho discuteixi ningú: el problema és la dimensió i les característiques que ha de tenir. Un creixement sense límits, una conversió de la ciutat en simple producte per a visitants, pot esdevenir una bombolla que acabi trencant-se en una contradicció interna. És a dir, és cert que hi ha un turista que només busca experiències bàsiques, com ara festa, beguda, menjar, platja... amb pocs diners o gastant-se el que no està escrit, tant li fa. Però per a què una ciutat resulti atractiva a un nombre ampli de visitants ha d’oferir una relativa autenticitat. Si anem buidant l’essència ciutadana a còpia de convertir-ho tot en servei turístic –per exemple, cedint museus per a casaments d’altíssim standing-, ens podem trobar que no hi hagi res de debò per veure, visitar o experimentar.

Quan el Port Vell sigui només per a iots de turistes, la Rambla no la recorri cap barceloní, la Boqueria s’ompli de botigues adreçades a visitants, tants edificis emblemàtics només allotgin viatgers, etcètera, què és el que farà atractiva Barcelona per a un estranger que no pretengui només emborratxar-se i ballar fins a les tantes? Seria important plantejar-se quin model de turisme vol tenir la capital de Catalunya, conscients que segons quina oferta ens convertirà en un parc temàtic, i ja sabem que per anar a un parc temàtic hi ha moltes altres opcions.