La intensitat de la crisi ens ha obligat a tots a estrènyer-nos el cinturó, en  tots els àmbits. Les vacances, com és lògic, no n’han estat l’excepció i també n’han estat afectades. Aquells aeroports plens de gent, camí de les destinacions més remotes o més convencionals, aquelles estacions de trens amb tot de famílies i passatgers carregats de maletes o aquells ports amatents a la sortida dels creuers, és evident que han perdut pistonada.  Segurament ja mai més no tornarà a haver-hi aquelles allaus de gent, amb maletes, bosses i motxilles, com hem vist i viscut fins fa cosa de quatre dies.

Les dificultats o la impossibilitat per sortir a fora, però, tenen un aspecte positiu: quedar-se a dintre. No ho dic pas amb to resignat, com si això fos un problema o una desgràcia, sinó ben contràriament, com una veritable oportunitat. Les nostres dimensions geogràfiques tenen una mida realment humana, tant si parlem en termes de Principat, com de Països Catalans. Les distàncies, llevat que vulguem anar de Perpinyà a Alacant i tornar el mateix dia, no són exagerades i conserven una certa racionalitat.

És molta la gent que, no podent sortir a fora, s’ha quedat a dintre i, sense proposar-s’ho i ni tan sols imaginar-s’ho, s’ha trobat un país que no coneixia.  Gràcies a la crisi, d’alguna manera s’ha de dir, han descobert el país. I això vol dir uns paisatges que van des de l’entorn més pirinenc, al Delta, des de les platges fins als Ports, des de la xarxa de ciutats petites i mitjanes al país més rural, des de la capital al poblet més petit. N’hi ha del Principat que han aprofitat per pujar fins a Cotlliure o Perpinyà, d’altres per recórrer el Matarranya sense presses, alguns per anar fins a Peníscola i els de més enllà han comès la gosadia d’anar a Andorra i quedar-s’hi a dormir més d’una nit, bo i constatant que, més enllà de l’avinguda Carlemany curulla de botigues, també hi ha vida.

Conec gent de l’àrea metropolitana que fa diverses escapades de cap de setmana, per diferents indrets del país, al llarg de l’any. Gent que amb prou feines si havia anat més enllà de l’àrea del metro o dels Ferrocarrils de la Generalitat i que ara ha vist, per exemple, que més enllà de Sitges, Catalunya també existeix. Han descobert fondes magnífiques on menjar i dormir a preus assequibles, excel·lents cases rurals, festes majors, fires, festes i paisatges naturals esplèndids, d’una bellesa insospitada, que no tenen res a veure amb la duresa urbana del ciment quotidià. I han comprovat com el català és una llengua viva, plurigeneracional i interclassista, amb un ús normal i desacomplexat. I amb accents diversos.

Tinc uns amics que, aquest juliol, han anat uns dies de vacances a... Barcelona! Tot i que hi viuen a no gaire més d’una hora de distància, sempre que hi anaven era per feina, per anar a cal metge, al futbol o de manifestació. Ara s’hi han instal·lat en un hotelet correcte i, au, a veure la ciutat. Han caminat pel Passeig de Gràcia i la Via Laietana, mirant per amunt, cap als bells edificis de l’altra vorera.  S’han fet la Diagonal des de Plaça Macià fins al Llapis, l’espai del Fòrum,  les torres bessones de la Vila Olímpica, la façana marítima i el Parc Güell. Han anat a Pedralbes i al laberint d’Horta, de restaurants i de botigues, han visitat des del MNAC al museu del Barça, s’han fet la seva pròpia opinió sobre la Sagrada Família, s’han deixat perdre per la Boqueria, han anat Rambles avall fins a les “golondrines”, han anat al cinema, còmodes i amb aire condicionat, alguna nit al teatre i, fins i tot, han fet una escapadeta al Molino... Per arrodonir la jugada, un dia fins i tot van pujar al bus que passeja pels punts més turístics de la ciutat, com uns “guiris” més.

En fi, qui no s’acontenta és ben bé perquè no vol. Però, ves qui ens ho havia de dir, l’estretor de recursos ha provocat, paradoxalment, l’amplitud de mires cap al propi país. I la descoberta que, si tants i tants milions de turistes ens visiten cada any, potser deu ser, comptat i debatut, perquè aquest país val la pena. Ara ja només cal que ens ho creguem nosaltres, aquells que hi vivim tot l’any, de vegades d’esquena...