Un dels molts mèrits que se li han de reconèixer al president Pujol és la creació de TV3 i Catalunya Ràdio. L’aposta per la normalització dels mitjans de comunicació públics catalans ens venia a donar uns nous aglutinadors cabdals per a la identificació amb la pròpia llengua, cultura i, el que és tan o més important, visió del i aportació al món. Els refranys de l’Alsius, les retransmissions del Puyal i el “pendó” de la Sue Ellen van passar ràpidament a formar part de l’imaginari d’unes generacions que recorden esdeveniments com la caiguda del mur de Berlín, la presa de la plaça Tian’anmen o l’atac a les Torres Bessones narrats en català; que han crescut amb el Tomàtic i el Petri; que s’han identificat repetidament amb els veïns de Poble Nou, Nissaga de Poder o La Riera; i que han esmorzat durant anys escoltant l’Antoni Bassas. I als que ja no els entra al cap no fer-ho, com és natural, en català.

Per a la CiU de’n Pujol, la ràdio i televisió de Catalunya van representar una aposta clara i ferma en favor d’aquesta construcció d’un imaginari col·lectiu indiscutible, basat a més, en la combinació de la producció pròpia i l’adquisició forana, competitiva i de qualitat. I dient-li a la nostra televisió TV3, la van equiparar a més als dos únics canals, espanyols, que rebíem llavors a les nostres cases. TV3, la nostra, era igual o millor que TV1 i TV2; no només no ens n’avergonyíem, si no que en fèiem bandera i seguíem invertint en el creixement del que ja era, sens dubte, patrimoni nacional. I el tripartit també ho va tenir clar; TV3 i Catalunya Ràdio eren intocables.

Però, ai las, la nova CiU de Mas no és la CiU de Pujol. O si més no, això és el que ens donen a entendre quan, per exemple, mentre en Jordi Pujol parla obertament d’independència, l’Artur Mas li diu a la Pilar Rahola que “pensar que podem ser independents és un error”. I només així, com que no són el mateix, podem entendre que la CiU del president Mas estigui disposada a arriscar tot el que, amb TV3 i Catalunya Ràdio hem assolit com a país al llarg del darrer quart de segle. Amb l’excusa d’una austeritat mal entesa i pitjor aplicada, la tisora plana ara sobre la televisió i la ràdio públiques catalanes com una espasa de Damocles que als seus socis populars ja els estaria bé d’empunyar, i no pas per l’estalvi pressupostari, precisament, si no per tot allò que comportaria de pèrdua de referents lingüístics i identitaris a casa nostra.

Si de debò el president Mas creu en aquella TV3 i Catalunya Ràdio nostres, de tots i totes els catalans i catalanes, ara és l’hora de demostra’ns-ho, donant-li la prioritat, importància i recursos que mereixen, que mereixem.