Comença un nou any. Vénen nous temps per al nostre país. No sé si molt dolents o no tant. Tot depèn des de la perspectiva amb la que mirem el futur. Però per mirar el futur cal no oblidar el passat. Voldria just en començar una nova etapa política recordar fets concrets. Per no perdre tots plegats la memòria. Per aquest motiu he fet una donació al Museu d’Història de Catalunya. Tant el seu director Agustí Alcoverro com jo mateixa hem cregut que era un moment adient per fer-ho. He donat les beines de les bales que van matar l’últim afusellat pel franquisme, i també la pipa que ell va estar fumant durant les terribles dotze hores de "capilla” que els advocats, el germà i ell mateix, vam passar a la presó Model la nit del 26 al 27 de setembre de 1975.

Una nit de setembre d’aquell mateix any, es van presentar a casa (a les dotze de la nit) el jutge militar acompanyat d’un gran seguici de militars. Ens van notificar que un procediment militar que fins llavors se seguia mitjançant el terme processal de “consejo de guerra ordinario” contra molts acusats per diversos fets, passava a seguir-se només contra una persona concreta: Txiqui, Juan Paredes Manot. És a dir, es desglossava una part del sumari. A partir d’aquest moment va començar una lluita contra el temps. El procés deixava de ser “ordinario” per passar a ser “sumarísimo”. Teníem quatre hores per preparar la defensa (fins a les quatre de la matinada) i presentar proves. Ho vam fer com vam poder. A les dues vaig anar a notificar-li la situació a la presó Model. Sempre acompanyada d’un capità militar de cavalleria (molt amable, per cert) que havia d’assumir immediatament la defensa en cas que els advocats civils tinguéssim algun problema o intentéssim buscar algun subterfugi per endarrerir el procés. Ho vam intentar tot però Franco volia matar el mateix dia a Madrid, Burgos i Barcelona. Tot estava decidit. No es va acceptar cap prova. Mai no es va demostrar res de res. El judici va tenir lloc al Govern Militar (al final de la Rambla). No va durar més d’una hora i mitja, i sense més, Txiqui va ser condemnat a mort. La sentència es va fer pública a les cinc de la matinada. A les set s’acabava el temps de recurs.

El divendres següent hi havia Consell de ministres de Franco. Vam demanar l’indult, van arribar peticions d’arreu del món. El Papa Pau VI des del Vaticà també va demanar clemència, Olof Palme (president de Suècia) es va manifestar al carrer contra el franquisme. Res a fer mentre Txiqui, 21 anys, s’acomiadava de la mare. Va ser un moment terrible.

El dissabte a les 8 del matí sortíem de la presó Model. Un gran comboi militar, el Txiqui, els advocats i el germà. No sabíem on anàvem. Al costat del cementiri de Collserola hi havia un terreny militar. Allí ens esperaven molts militars, molts guàrdies civils i no ho oblidaré mai, una ambulància. Tot va ser molt ràpid, el van lligar a un trípode. No va voler que li tapessin els ulls. Un piquet de voluntaris va començar a disparar. Ell cantava l’“Eusko Gudariak” i anava caient. Ens mirava. Ja a terra encara es movia. El cap del piquet d’afusellament li va disparar a la templa el “tret de gràcia”. En Marc Palmés, el Mikel (germà) i jo ens vam abraçar molt fort. A ell, el va recollir l’ambulància. A uns 50 metres hi havia el tanatori. Jo no sabia si ho havia somniat. Els crits del Mikel i la sang que hi havia a terra em van tornar a la realitat. També la visió de lluny de dues germanes de Salvador Puig Antich que havien aconseguit apropar-se. Vaig recollir els casquets, els he guardat durant 36 anys. Avui són en un museu a Euskadi i al nostre Museu d’Història. N’he conservat dos per als meus dos fills. La resta de persones implicades en uns suposats fets dels quals venien essent acusats, juntament amb el Txiqui, van ser amnistiats.

Ara que la pau sembla un fet definitiu a Euskadi val la pena recordar. Recordar-ho tot. Perquè res de tot això no torni mai més a passar.