El passat dia 22 va fer dos anys que Rússia va envair Ucraïna. El que Vladímir Putin havia previst com una guerra ràpida en què les tropes russes atenyerien Kíiv en un parell de setmanes, s’ha convertit en una guerra de desgast, de fronts estàtics, que cada cop recorda més la Primera Guerra Mundial. Putin va menystenir la capacitat de resistència de l’exèrcit ucraïnès i dels ucraïnesos, la resiliència del president Volodímir Zelenski i l’ajuda militar occidental.

La incursió russa del febrer de 2022 (amb la connivència de l’etern dictador bielorús Aleksandr Lukixenko) va ocupar gairebé tot el nord-est i una part del sud-est del país a l’esquerra del riu Dniéper, és a dir, entorn de la tercera part del país. Però, la contraofensiva ucraïnesa de la primavera-estiu reduïa, a mitjans de novembre, el territori controlat per Rússia a les autoproclamades repúbliques de Donetsk, Luhansk, Zaporíjia i Kherson, que Putin annexionava formalment a Rússia el 30 de setembre, tot i que el novembre es veia obligat a abandonar l'única capital d’aquestes províncies que havia estat ocupada (Kherson).

Tanmateix, la nova contraofensiva ucraïnesa de la primavera-estiu del 2023 no s’ha produït, més enllà d’unes petites variacions en les línies del front, i l’statu quo no és favorable a l’exèrcit ucraïnès, mentre els bombardeigs castiguen contínuament la població en ciutats allunyades del front i atenyen objectius estratègics relacionats amb la producció d’energia i d’armament. L’exèrcit ucraïnès s’ha apuntat algun èxit amb l’enfonsament de vaixells de guerra russos al mar Negre i dipòsits de combustible a l’interior de Rússia. La situació d’estancament afavoreix la posició de Putin per diversos motius que intentaré exposar a continuació.

En primer lloc, l’hivern ha permès a les tropes russes fortificar les seves posicions a l’est del Dniéper amb sistemes de defensa més difícils de trencar per un exèrcit ucraïnès que cada vegada acusa més l’escassetat de municions, la manca de control de l’espai aeri, la lentitud en la renovació de l’armament que es perd o es malmet i el desànim d’un exèrcit que, a pesar de la voluntat de resistir a qualsevol preu la invasió russa, denota el desgast, el cansament i la manca de rotacions. Paral·lelament, els ucraïnesos, entre la tardor de 2022 i la de 2023, han passat d’un sentiment de victòria a un esperit de resistència. En aquest sentit, no hi ha dubte que les reserves demogràfiques russes superen amb escreix les ucraïneses i Putin no té restriccions a l’hora de mobilitzar noves lleves, ja que tampoc s’ha produït a Rússia l’oposició a la guerra que alguns esperaven.

De fet, la població russa -amb uns mitjans de comunicació controlats pel govern i unes xarxes socials cegades i censurades- desconeix el que succeeix més enllà del que interessa a l’autòcrata del Kremlin. A més, qualsevol conat d’oposició és tallat de soca-arrel. Com avís per navegants, mentre els opositors russos i els caps d’Estat es reunien en la 60a Conferència de Seguretat de Múnic, el 16 de febrer, amb tota impunitat, es donava a conèixer la mort (assassinat) d’Aleksei Navalni mentre complia una llarga condemna en una presó d’alta seguretat de la Sibèria Occidental. Tres dies abans era abatut a trets a la Vila Joiosa (Alacant) el pilot rus que havia desertat i s’havia entregat a Ucraïna.
      
En segon lloc, les sancions no donen els fruits esperats. Si bé l’economia russa sembla haver patit una desacceleració (segons Statista, el PIB hauria caigut entorn del 17% tot i l’increment de les comandes militars), també ho és que la prohibició d’exportar a Rússia tecnologia de doble ús (civil i militar) imposada pels EUA i la UE, com per exemple xips (semiconductors), Moscou l’eludeix la prohibició gràcies a la col·laboració de tercers països com la Xina, els Emirats Àrabs, Turquia -membre de l’OTAN- que se’ls revenen. De la mateixa manera, tot i les sancions, el 2023, la UE encara importava un 17% del gas que consumia de Rússia (abans de la guerra era el 40%).

A més, el Kremlin importa material militar low cost de l’Iran i Corea del Nord, mentre la Xina ha incrementat la importació de petroli rus i, alhora, li proporciona, des d’una suposada neutralitat retòrica, tecnologia de doble ús i, probablement, també, ajuda militar. A més, molts països del Sud Global, tot i condemnar la invasió d’Ucraïna, no comparteixen la política de sancions, ni tampoc semblen disposats a posar tots els ous en la mateixa cistella i comencen a optar per divises diferents del dòlar i l’euro a l’hora de fer transaccions internacionals, la qual cosa, en darrera instància, apuntala la posició de Putin. Fins i tot països com l’Aràbia Saudita, Brasil o l’Índia no comparteixen el criteri de les sancions.

En tercer lloc, el bloc occidental no és homogeni. L’extrema dreta dels EUA i part de l’europea aposta per Putin. A la UE, va costar molt doblegar el veto inicial de Viktor Orbán a proporcionar noves ajudes a Ucraïna i, als EUA, el Partit Republicà, alineat amb Donald Trump, es nega a concedir noves ajudes o les condiciona a les ajudes a Israel i Taiwan i a segellar les frontereres contra la immigració. El repte per la UE es plantejarà després de les eleccions de juny davant un ascens de l’extrema dreta i un possible pacte amb el PP europeu i, més dramàticament, davant una previsible victòria de Trump que obligarà a assumir en solitari l’ajuda a Ucraïna.

Com escrivia fa uns dies, els canvis d’hegemonia comporten sovint períodes de violència i àdhuc guerres mundials i, sens dubte, des de començament de segle un nombre creixent de països estan qüestionant l’ordre liberal com a sistema de governança, la qual cosa significa, de retruc, que estem immersos en un procés -o en un intent- de canvi d’hegemonia. I és en aquest context que Putin ha vist l’oportunitat de redreçar la victòria inapel·lable dels EUA a la guerra freda.

Així doncs, la invasió d’Ucraïna, més enllà de la pulsió imperialista, té també un regust de revenja que es projecta especialment sobre la UE ja que, des de fa anys, Washington està més preocupat per l’eix indo-pacífic que no pas per l’escenari europeu. I, contràriament al que criticava Robert Kagan (Poder y debilidad, 2003), una possible victòria de Trump pot suposar que aquesta cop no vinguin els marines estatunidencs a apagar el foc perquè els europeus segueixin de la seva preuada postmodernitat. D’ací les crides al rearmament d’alguns líders i analistes europeus i la recuperació del concepte d’autonomia estratègica més enllà de l’OTAN.         

En suma, ens trobem davant d’una situació cada cop més difícil. D’una banda, una guerra a Ucraïna, que ha costat la vida 31.000 soldats ucraïnesos i desenes de milers de desapareguts i de civils morts (les baixes de soldats russos oscil·len, segons fonts occidentals, entre 45.000 i prop de 180.000). Una derrota d’Ucraïna pot arrossegar darrere seu el futur de la UE. De l’altra, una massacre a Gaza, amb semblança de genocidi i neteja ètnica (30.000 morts palestins), duta a terme per un govern d’extrema dreta supremacista jueu com a resposta desproporcionada i brutal a l’atac de Hamàs del 7 d’octubre (1.200 israelians morts). Una massacre que, com altres guerres (Iemen, Sudan...), ningú sembla voler posar fre mentre Benjamin Netanyahu menysprea la solució dels dos Estats i proposa acabar amb Hamàs, desmantellar la UNRWA i deixar Gaza sota l’administració de tècnics palestins sense adscripció política i control militar d’Israel.

En conclusió, el món en mans de dos egòlatres assassins (Putin i Netanyahu), d’un dictador amb cara de bona persona (Xi Jinping), d’un ancià entranyable però amb llacunes de memòria (Biden) i l’amenaça d’un depredador sense escrúpols (Trump). I unes eleccions europees el juny decisives per frenar l’extrema dreta.