Des que ha esclatat la guerra a Ucraïna, hi ha hagut moltes veus dels mateixos ucraïnesos, que per tal de fer entendre contra què s’enfronten han construït una lectura en clau colonial de la relació entre Rússia i el poble ucraïnès. La negació de la seva existència com a poble ha estat de ben segur un dels motors ideològics d’aquesta guerra (només cal recordar l’assaig que Vladímir Putin va publicar el juliol de 2021 al respecte: “Rússia i Ucraïna són un sol poble” començava) i les declaracions de portaveus del govern rus titllant de nazis als ucraïnesos que parlen ucraïnès han estat clarificadores per a molts observadors internacionals. Ha quedat clar que quan es referien a desnazificar Ucraïna, en realitat volien dir russificar-la.
 
Aquesta voluntat de domini cultural ve de lluny, com explicava aquest fantàstic fil publicat ahir del ciutadà ucraïnès de família russificada, Stas Olenchenko. Generació rere generació Rússia, fos a través de l’imperi o de la Unió Soviètica, havia anat marginant la llengua ucraïnesa com si fos una espècie de dialecte rural o acusant-la de ser una llengua de burgesos. Una voluntat de domini lingüístic que prové dels inicis del segle XVIII i que va culminar a finals del XIX amb la prohibició total a les escoles, música, teatre...

Tot plegat tàctiques encarades a assegurar la supremacia lingüística, política i econòmica de la nació ocupant sobre la nació ocupada. Als Països Catalans les coneixem molt bé. L’intent d’ocupació russa d’Ucraïna doncs ha despertat una memòria que semblava oblidada. Però no només, perquè l’ús del terme colonial per definir la relació amb Rússia representa un salt ideològic de gran importància.
 
Quan el món occidental va assumir que hauria d’admetre el dret a l’autodeterminació per a les seves colònies extraeuropees, ja es va assegurar d’aclarir que tal concepte només volien que apliqués a l’Amèrica, l’Àsia, l’Àfrica o el Pacífic, però en cap cas a les realitats nacionals europees reprimides dins les fronteres dels estats clàssics. Així doncs, el colonialisme es va confirmar com un concepte racista en què el color de la pell de l’oprimit era més important que els seus drets com a poble. Tant se val que les tècniques de repressió fossin les mateixes per les colònies que per les nacions sense estat europees com vaig explicar en aquest article fa uns tres anys.

Segons la doctrina oficial, els pobles europeus no poden ser víctimes del colonialisme. Com si et fes menys oprimit ser ocupat per la nació del costat que per algú en un altre continent. El cas ucraïnès, doncs, qüestiona el tabú colonial i obre la porta a un estudi molt més neutre sobre el colonialisme al món. En què es basa? Quines característiques estructurals té? Afecta només als “països en desenvolupament” o també als països ocupats amb anterioritat al segle XIX com fou el cas d’Ucraïna?
 
Tot plegat és important per al debat públic a Catalunya. Al cap i a la fi, com n’hem de dir de l'ocupació política i militar arran de 1714, amb les institucions catalanes i les constitucions liquidades per complet, la repressió lingüística establerta durant tres segles i que ara continua per mitjans judicials, la mentalitat extractiva en forma d’espoli fiscal que també s’ha mantingut durant tres segles, la voluntat d’anihilació, l'ocupació de 1939, l’ús de la catalanofòbia com a eina política, l’enviament de milers de policies per reprimir el referèndum de l’1 d’octubre...? Els trets colonials són una evidència en la relació de l’estat espanyol amb Catalunya, per molt que es vulgui negar.
 
I és que al contrari del què es diu sovint, el colonialisme és ben viu al món i per si algú té dubtes, només cal mirar al continent americà com els pobles originaris encara en pateixen les conseqüències. L’extractivisme, la negació de tota estructura política no lligada al poder colonial, la persecució de les llengües no-europees i dels seus parlants, l’ús de l’exèrcit contra aquelles regions amb una concentració més elevada de pobles originaris sense colonitzar... Tots en són mostres.
 
Ara l’agressió russa contra Ucraïna obre la porta a donar profunditat a un problema, el colonialisme, que probablement és un dels més greus que tenim com a humanitat. Cap poble hauria de veure negats els seus drets legítims pel fet d’estar ocupat per un altre. Tampoc el poble català.