La invasió de les tropes russes liderades per l’autòcrata Putin i algunes de les reaccions de certa esquerra local conviden a fer una reflexió sobre els conceptes “principi de realitat”, "pragmatisme" i el seu significat a la vida i a la política. D’acord amb la tradició freudiana, el principi de la realitat (lligat i oposat al principi del plaer) el podem entendre com la capacitat que té la intel·ligència humana d’entendre la realitat en la qual ens movem i d’actuar-hi en conseqüència. El principi de realitat no nega el principi del plaer; identifica les condicions reals, efectives, en els que la voluntat del plaer és eventualment possible.
 
En termes filosòfics, el pragmatisme és un corrent acabat de formular pel matemàtic i semiòtic nord-americà Charles Sanders Peirce a les darreries del segle XIX. Una concepció  que estableix que les conseqüències pràctiques i els efectes reals són components vitals del significat i la veritat. Però per cenyir-nos al seu significat d’ús corrent en la nostra llengua, el DIEC defineix pragmatisme en els següents termes:  “doctrina filosòfica segons la qual la funció essencial de la intel·ligència no és conèixer les coses, sinó possibilitar la nostra acció sobre elles”. Com passa en el cas del principi de realitat, l’ús col·loquial del concepte pragmàtic acostuma a ser esbiaixat i reductiu. Sovint s’identifica amb la idea d’obtenir resultats sense parar massa esment en els procediments. Però, en sentit estricte, el pragmatisme no nega la necessitat de canvis o l’ideal de coneixement del món. Prioritza la voluntat de transformar-lo.
 
Per això mateix, ni la vida ni la política poden funcionar raonablement bé renunciant al pragmatisme o ignorant el principi de realitat. Encara més: no hi ha forma de fer progressivament tangible cap utopia de progrés social sense calcular les conseqüències pràctiques de les nostres decisions (pragmatisme) o tenir en compte els condicionants que emmarquen les nostres accions (principi de realitat). Després de l’octubre del 2017, el debat sobre el sentit del pragmatisme i la necessitat d’atendre al principi de realitat s’ha anat obrint pas. Però, com la invasió d’Ucraïna està evidenciant, no amb prou força.
 
La irrupció de la pandèmia amb la seva derivada de la triple crisi sanitària, econòmica i social ja va mostrar les limitacions dels plantejaments polítics que no s’incardinen en l’anàlisi i valoració empàtica de les condicions de vida de les classes populars. Amb la invasió d’Ucraïna torna a passar el mateix amb certs plantejaments estèticament pacifistes. També amb certs plantejaments estèticament ecologistes. El pacifisme “ideològicament pur” que no calcula i incorpora les conseqüències pràctiques de la seva posició en la realitat sobre la que actua no és pragmàtic. La conseqüència d’aquest menyspreu del principi del pragmatisme és que aquest pacifisme pot esdevenir còmplice (involuntari, però efectiu) de l’agressor.
 
Però la barbàrie de la invasió militar d’Ucraïna també posa en evidència algunes de les contradiccions de cert ecologisme estrictament conservacionista. El xantatge que fa Putin aprofitant la dependència de l’economia europea del gas i el petroli rus actualitza el debat de la transició energètica. Una actualització que té un doble objectiu: primer, avançar tan ràpidament com sigui possible cap a un model autocentrat (sobirania energètica); i, segon, apostar de forma decidida per les energies renovables (preferentment, fotovoltaica i eòlica). Catalunya té les condicions naturals per liderar aquesta transformació... però ara mateix estem llunyíssim d’aquest objectiu. El fons Next Generation serien l’oportunitat per agafar el tren de la sobirania energètica basada en les renovables. Però quan es plantegen accions concretes... (ai las!) cap espai és prou adequat per a fer instal·lacions. La “conservació” del paisatge passa pel davant de qualsevol altra consideració.
 
Atenent el principi de realitat, les conseqüències pràctiques (pragmàtiques) d’un concepte de pacifisme que impedeixi que el poble ucraïnès pugui rebutjar la invasió de les tropes russes serà la satel·lització d’Ucraïna i un èxode de milions de persones distribuïts per tota la Unió Europea. Semblantment, la impossibilitat de generar energia eòlica o fotovoltaica condemna la societat catalana a la dependència energètica i dificultarà la renovació del model econòmic. Això sí, tindrem uns paisatges que convidaran a atreure a més i més turistes que atendrem amb mà d’obra barata i que empitjoraran les condicions ambientals del territori amb el seu ús massificat i intensiu.
 
Però potser no durarà gaire. La mediterrània és una de les zones més severament amenaçades pel canvi climàtic. I els ecosistemes catalans (tots) ja estan greument amenaçats. A no ser que reaccionem a temps i fem les apostes necessàries. Amb determinació. Pragmàticament. Atenent el principi de realitat.