“Una manifestació contra la guerra a Barcelona no pot marcar la política exterior dels Estats Units”. Així es va expressar el president George Bush quan governava el seu fill i després que el 15 de febrer de 2003 milers i milers i milers de persones havien sortit al carrer per dir clarament “No a la guerra”. La manifestació va ser tan multitudinària que va tenir impacte internacional tot i tenir lloc en un temps de mobilitzacions a diferents punts del planeta que volien evitar la guerra a l’Iraq. Eren temps de Bush fill, d’Aznar, de Blair, de Saddam Hussein... i de les armes de destrucció massiva que mai es van trobar i dels interessos petroliers. Bush pare, precisament, va fer aquesta declaració en una convenció de la National Petrochemical & Refiners Association, a l’hotel Marriott Rivercenter de San Antonio (Texas).

Ara fa 20 anys d’aquella mobilització. Una manifestació que segurament ha deixat empremta en molta gent per diferents motius. Qui hi va participar mai abans havia estat en res semblant i potser mai ho ha tornat a estar. Hauríem d’esperar a l’onada de mobilització independentista associada al Procés per tornar a veure manifestacions comparables pel nombre de persones. L’Arcadi Oliveres sobre aquesta manifestació va escriure: “representa possiblement el punt àlgid de l’antibel·licisme a Barcelona i, per extensió a tot Catalunya”. Gràcies a Jordi Algué i Mar Valldeoriola, i també a l’Institut Català Internacional per la Pau, ara podem disposar d’un volum (Papers de pau, Angle Editorial 2022) que recull part de l’immens llegat pacifista que ens ha deixat l’Arcadi.

Aquella mobilització no va evitar la Guerra a l’Iraq, però va tenir altres impactes. Entre d’altres, va contribuir al canvi de govern a Espanya i al canvi de posició respecte a la guerra del nou executiu. El 2004 guanyaria Jose Luis Rodríguez Zapatero les eleccions i la seva primera decisió va ser la retirada de l’exèrcit espanyol de l’Iraq. Les mobilitzacions i els canvis no són ni permanents ni constants. En aquella ocasió el PSOE va mostrar la seva faceta antibel·licista empès per la mobilització popular. Ara, a Ucraïna, la situació és diferent, també el tipus de conflicte. Però el que segurament no canvia, potser ens ho diria també ara l’Arcadi, és que les guerres no solucionen mai res. Ja l’any 2000 escrivia: “Pensem que les guerres mai resolen res. Els resultats de les darreres guerres així ens ho demostren. Els milers de nens morts per l’embargament imposat sobre l’Iraq, l’augment de l’animadversió entre població sèrbia i bosniana a Bòsnia i Hercegovina...”.

Un any després de la invasió per part de l’exèrcit rus de diferents zones d’Ucraïna, aquesta guerra només ha generat més mort, més dolor i més odi i animadversió. No ha resolt res i res no fa pensar que la via militar resoldrà res. L’escalada del conflicte, la voluntat d’ampliar la guerra, sembla obrir més perills que oferir respostes. Caldria trobar la manera de poder intervenir en el conflicte sense agreujar-lo, sense augmentar les morts i el dolor. Cal trobar i fer viure mecanismes de resolució de conflictes no armats.

Aquests aniversaris coincideixen amb la decisió de l’Ajuntament de Barcelona, no compartida ni pel PSC, també en el govern, ni per l’oposició, de suspendre agermanament amb Tel Aviv–Jaffo. L’agermanament es va formalitzar el setembre de 1998 amb la signatura de l’acord d’amistat i col·laboració entre Barcelona, Gaza i Tel Aviv-Jaffo. Aquest acord volia donar suport als acords de pau d’Oslo i ara s’ha decidit suspendre d’acord amb la situació actual. Francesca Albanese, Relatora Especial de Nacions Unides sobre la situació dels drets humans en el territori palestí ocupat ha valorat aquesta suspensió amb aquestes paraules adreçades a Ada Colau i a qui ho ha fet possible: “Només cal "una" persona o persones amb principis valents per començar a corregir un camí d'injustícia i fer història. Defensar la llei internacional dels drets humans mai pot ser una opció equivocada.”. La persona que va ocupar el càrrec abans que Albanese, Michael Lynk, el 2022 en el seu informe plantejava que la població palestina en els territoris ocupats patia una situació d’apartheid, discriminació i opressió, establerta per Israel. Insistia que aquesta no era una valoració únicament seva, altres persones i entitats especialitzades en drets humans hi estaven d’acord, i demanava respostes per part de la comunitat internacional.

L’Ajuntament de Barcelona amb la suspensió temporal de l’acord d’agermanament contribueix a buscar aquestes respostes que demanava el Relator especial de Nacions Unides amb una decisió que no suposa una acció bèl·lica que escali el conflicte. No suspèn la voluntat de contribuir a la resolució del conflicte, ni els acords amb Palestina per contribuir a millorar les condicions de vida de la seva població.

En el cas d’Ucraïna, la posició del consistori també ha sigut no bèl·lica, ha buscat fer aportacions materials per contribuir a donar resposta a qui pateix la guerra. Per exemple, amb camions de bombers, generadors elèctrics i material humanitari. Seguint el pensament pacifista de l’Arcadi Oliveres o els informes de la Relatoria Especial de Nacions Unides sobre la situació dels drets humans en el territori palestí ocupat, aquestes maneres d’intervenir a Ucraïna o Palestina de l’Ajuntament de Barcelona busquen construir pau i acabar amb les guerres. Hem d’analitzar i discutir sobre la seva efectivitat, però també cal fer-ho amb les decisions armamentístiques a Ucraïna o negacionistes de l'apartheid que pateix la població palestina.

El “No a la Guerra” no pot esvair-se, avui és tan necessari o més que aleshores. Al perill de la guerra, ara hem d’afegir el de la crisi ecològica... Cal pensar d’una altra manera. Cal que cada acció que fem construeixi pau i faci possible aquest món en crisi. S’acaba de publicar un text d’un pensador tan important com poc o mal conegut: Günther Anders (1902-1992). Club Editor ens porta L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki. Un text escrit el 1958 des de dins del món nuclear i les seves conseqüències. Un text per repensar tot allò va dur a utilitzar armes atòmiques i que no va fer desistir de la cursa armamentística tot i els seus greus efectes a Hiroshima i Nagasaki. Un text on Anders comença dient-nos: “Nosaltres, però, tots els individus de tots els països, vivim compartint un sol espai i un sol temps, en el veïnatge mortal amb tots els altres individus de tots els altres països, i cada dia futur viu en el veïnatge mortal amb cada dia present. La guerra és arreu, els perills per a la vida també. Com ens diu Anders, necessitem aprendre que els dies futurs viuen en els veïnats d’avui. Sabrem fer possible la convivència?