El 24 de febrer farà un any que Vladímir Putin va iniciar la invasió d’Ucraïna, el país més estens d’Europa -sense comptar la Federació Russa-, amb una gran ofensiva que des del nord del país, i per tant amb el beneplàcit de l’aliat bielorús, i des de les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk enfrontades militarment al govern ucraïnès des del 2014, pretenia arribar a Kíiv en poques setmanes. El gran desplegament de forces, els intensos bombardeigs contra les ciutats ucraïneses i els ports del Mar Negre i l’avenç, camí de la capital, d’una columna de blindats russos de més de 60 quilòmetres pronosticaven una guerra de curta durada i la instauració d’un govern titella aliat de Putin a Kíiv.

Però la columna de blindats va patir problemes de logística (avituallament d’aliments i combustible) i atacs continus de l’exèrcit ucraïnès fins que fou obligada a retirar-se. Els bombardeigs no van doblegar la resistència de la població ni l’efectivitat de l’exèrcit ucraïnès. I, ni el gran desplegament d’armament i de forces (amb la impopular i precipitada mobilització el setembre de 2022 de 300.000 joves russos), ni l’ús dels mercenaris txetxens de Ramzan Kadírov i del Grup Wagner van poder vèncer la voluntat d’un poble que lluita per la seva llibertat. Pel contrari, l’exèrcit ucraïnès, amb l’ajuda d’armament proporcionat pels Estats Units i els països europeus, no només resisteix, sinó que duu a terme contraofensives fins que, a pesar del càstig que suposa la continuació dels bombardeigs russos contra la capital i altres ciutats allunyades del front, els escenaris del conflicte queden delimitats a l’est i el sud del país -l’evolució dia a dia de la guerra es pot seguir en el mapa interactiu de l’Institute for the Study of War-. Fins i tot molts dels més de set milions d’ucraïnesos que havien marxat refugiats a diferents països europeus comencen a retornar.

A la tardor de 2022, sembla clar que l’objectiu de Putin d’una guerra ràpida no només ha fracassat per donar pas a una guerra de desgast, amb puntuals accions militars espectaculars com l’atac del 8 d’octubre contra el "Pont de Crimea", inaugurat per l’autòcrata rus el mes de maig de 2018. És més, la guerra ha resultat desastrosa per Putin tot i que les sancions no han aconseguit afeblir de manera evident ni l’economia ni el nucli de poder rus, que redueix i incrementa el preu del gas que exporta a Europa -a Alemanya-.

En efecte, l’agressió contra Ucraïna reforça el paper i l’expansió de l’OTAN (Suècia i Finlàndia, països tradicionalment neutrals, demanen l’ingrés), visualitza, més enllà de la capacitat nuclear, l’obsolescència de l’armament rus i la feblesa del seu exèrcit, provoca una Assemblea General extraordinària de Nacions Unides que vota una resolució en què condemna l’agressió russa per 140 vots a favor, 5 en contra i 38 abstencions, genera una disrupció en el comerç de gra -entre Rússia i Ucraïna aporten el 75% del gira-sol, el 30% del blat i de l’ordi i el 20% del panís mundials- i no aconsegueix revertir per la força l’ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial ni tornar al reconeixement de les zones d’influència acordades a la Conferència d’Ialta. De retruc fa de Volodímir Zelenski un dirigent que concita l’atenció mundial i aboca Ucraïna i els països veïns a fer més estretes les relacions amb l’OTAN, els Estats Units i la UE.

Tanmateix, el fracàs de Putin no és necessàriament la victòria de la UE tot i que certament ha contribuït a cohesionar molt més els països que integren la Unió davant l’amenaça de possibles noves agressions, especialment dels països que formaven part de la Unió Soviètica o de la seva esfera d’influència fins 1989-1991. En primer lloc, la guerra -com ja va succeir amb la pandèmia de la Covid-19 amb el material sanitari i algunes medecines- ha posat de relleu la dependència energètica de la UE respecte a Rússia, la qual cosa pot tenir a mig termini l’efecte positiu d’accelerar la transició energètica, perquè seria un error substituir la dependència del gas rus per la del gas liquat procedent dels Estats Units o d’altres països. De moment, però, ha incrementat l’ús de combustibles fòssils en alguns països europeus. En segon lloc, també ha posat de manifest la dependència de determinats productes i matèries primeres procedents de Rússia. En tercer lloc, i això no només afecta a Europa, sinó a tot el món i especialment els països més pobres i amb menys recursos, la guerra -i la seva repercussió en els preus del gas i dels cereals- ha suposat un procés inflacionari i un alentiment de les taxes de creixement quan tot just es començava a sortir de la crisi derivada de la pandèmia de la Covid-19. Per últim, s’ha evidenciat la impossibilitat de fer front només a través de la política a la pulsió imperial de Putin.

En altres paraules, el que està en qüestió és el sistema de governança mundial sorgit després de la Segona Guerra Mundial, ja molt contestat per la Xina i l’Índia i per molts països del Sud global. Un sistema que es mostra incapaç d’afrontar políticament els reptes geopolítics plantejats pels autòcrates i que sembla no tenir altra alternativa per combatre la guerra que intensificar la guerra, la qual cosa beneficia la indústria de l’armament i desespera els pobles que la pateixen.

Com a conclusió esperançadora, és important destacar actes com el celebrat el 30 de gener en el Parlament de Catalunya, la I Jornada de la Pau del Parlament de Catalunya, organitzat conjuntament pel Consell Català de Foment de la Pau, l’Institut Català Internacional per la Pau i Lafede.cat, organitzacions per a la justícia global, que va reunir les tres entitats guardonades amb el premi Nobel de la Pau 2022, el Centre per les Llibertats Civils d’Ucraïna, el Centre de Drets Humans Viasna de Bielorússia, el seu director està actualment a la presó, i el Centre de Drets Humans Memorial de Rússia, tota la seva direcció fa temps que viu a l’exilia. Les tres institucions van demanar el suport dels Parlaments democràtics per la seva lluita, la difusió de la informació en aquells països en què la facilitat de compartir una llengua comuna ho facilita (van comminar-nos a fer-ho a l’Amèrica Llatina), la denuncia dels crims de guerra -contra Putin per exemple- en els nostres tribunals ja que la legislació internacional ho permet, i el suport anímic pels presoners polítics de Rússia i Bielorússia i d’altres règims totalitaris -en el cas de Bielorússia, amb 1437 presoners polítics, es pot fer a través de https://prisoners.spring96.org/en.