La victòria del general Franco sobre la legalitat democràtica republicana va comportar la implantació del nacionalcatolicisme en tots els àmbits. Els militars colpistes havien guanyat la guerra amb una barreja de nacionalisme espanyol, integrisme catòlic i conservadorisme politicoeconòmic. Si durant el conflicte bèl·lic, en el bàndol franquista hi havia unitats militars que fregaven un escapulari de la mare de Déu del Carme per les bales de canó per afinar la punteria contra l’enemic, a partir de 1939 es fan quotidianes imatges amb bisbes i capellans saludant braç enlaire, a la manera feixista, al costat dels jerarques polítics i militars, mentre Franco entra a les esglésies sota tàlem.
 
La complicitat entre el règim de la dictadura i la jerarquia catòlica va ser, pel cap baix, notable, amb les excepcions conegudes, però entre part del clergat de base i molts creients existí també un nivell elevat d’implicació en la lluita contra el franquisme, a favor de les llibertats democràtiques i els drets personals i col·lectius. Així, més d’un partit i sindicat va fundar-se en alguna església catòlica i, en llocs com Montserrat, molts antifranquistes van trobar-hi refugi personal, mentre persones i material clandestí eren amagats en dependències eclesials. Però, el mal ja era fet, i la llufa generalitzadora de “l’església catòlica col·laboradora del franquisme”, ja havia estat penjada, per a descrèdit dels catòlics franquistes, però també d’aquells que n’havien combatut el règim.
 
Ara correm el risc que passi una cosa semblant amb els protestants. I dic, conscientment, “protestants” i no una altra cosa, atès que és de dimensions còsmiques el nivell d’ignorància, desconeixement i incultura que afecta tot el relacionat amb el món plural i divers dels cristians sorgits de la Reforma protestant del segle XVI, amb Luter i Calví com a referents principals. L’embolic mental que es fan periodistes, polítics, tertulians i població en general titllant d’evangelistes, evangèlics, protestants, pentecostals, carismàtics, secta, església, qualsevol cosa que es bellugui en una església que no sigui catòlica, és més que habitual i es produeix sense el més mínim pudor intel·lectual i amb tota impunitat pública.
 
Alguns esdeveniments produïts al continent americà, els darrers anys, hi han contribuït i molt. Em refereixo a la relació existent entre polítiques ultraconservadores, extremistes, clarament reaccionàries, i algunes esglésies cristianes anomenades “protestants” o, més sovint, “evangèliques” pels mitjans de comunicació. La influència d’aquestes darreres sobre la política en alguns països és ben clara i la interconnexió entre ambdues una evidència. No sols en l’estratègia de famosos telepredicadors nord-americans, sinó, ja a l’Amèrica Llatina, els anys 80, amb personatges com el president de Guatemala, Efraín Ríos Montt, que, els diumenges a la tarda, apareixia a la ràdio i a la televisió pública predicant a la població com un pastor, defensant que calia combatre els adversaris amb “la Bíblia en una mà i la metralleta a l’altra”.
 
A Hondures són conegudes les relacions entre el Partido Nacional i la Fraternidad Evangélica de Honduras, país on un pastor ha creat un partit polític i un altre assegura que Déu li parla directament i li dona instruccions precises d’allò que ha de fer en l’àmbit polític. L’ultraconservadorisme d’aquest cristianisme americà el situà contra drets i llibertats conquerits a la vella Europa, com ara el respecte a la llibertat d’opció sexual, el divorci, l’avortament o el dret a una mort digna, entre altres. A més, gira l’esquena als avenços en protecció social assolits a Europa després de la II Guerra Mundial amb l’estat del benestar, de manera que dilueix la responsabilitat i la funció dels poders públics pel que fa a les persones més desafavorides, deixant-les en mans de la caritat.
 
Aquest moviment, més sociocultural que no pas pròpiament teològic, utilitza mitjans moderns de comunicació de masses per fer arribar arreu el seu missatge. Als Estats Units compta amb instruments tan potents com la televisiva FOX i l’editorial Thomas Nelson i ja té una ascendència absoluta sobre el Partit Republicà, un dels dos grans del país. Alguns estudiosos s’hi refereixen com una modalitat de “nacionalisme cristià”, a més de “patriarcalisme blanc”, que rebutja les escoles pluriracials, el paper de la dona a la societat i a l’església, així com l’antimilitarisme.
 
Als Estats Units, doncs, hi ha una “nació cristiana” en perill, la nació autèntica, integrada pels bons nord-americans, els de debò, és a dir, tornem al tòpic supremacista i racista dels wasp: white, anglosaxon, protestant (blanc, anglosaxó, protestant), com si Martin Luther King, posem per cas, no fos nord-americà i pertangués a un altre planeta. Al Brasil, al seu torn, els seguidors del “protestant” Bolsonaro branden banderes del país amb les inscripcions “El Brasil per damunt de tot” i “Déu per damunt de tot”, fent-ne talment una nova religió amb l’expresident ultrareaccionari com a “profeta”.
 
Com s’ha vist en els assalts als parlaments nord-americà primer i brasiler després, el germen antidemocràtic que els caracteritza és molt profund. Però els seus membres, amb un nivell quasi inexistent de formació teològica, hi troben una identitat de grup amb la qual s’identifiquen fàcilment i que els duu a emprar formes d’expressió cultural i religiosa del tot alienes a la tradició europea. Els posicionaments més conservadors del protestantisme nord-americà, sobretot pel que fa al paper de la dona, ja van fer que el predicador i ex president Jimmy Carter, abandonés els baptistes del sud dels Estats Units.
 
Fa pocs dies hem vist com, a Espanya, ha tingut lloc la trobada “Europa és hispana”, a la qual ha assistit el líder del PP, Nuñez Feijóo. Aquí, una tal Yadira Maestre, “pastora” llatinoamericana a Màlaga, hi cantà les excel·lències del tal Feijóo, del batlle de Madrid i de la presidenta d’aquella província, amb el mateix entusiasme amb què abans havia recollit signatures en contra dels indults als presos independentistes i participat en tota mena de “cultes” singulars, amb ritus exòtics, sanacions en públic, pretesos miracles i exclamacions multitudinàries compartides.
 
Els assistents a l’acte eren llatinoamericans establerts a Espanya, majoritàriament vinculats a esglésies independents, representants del que ja s’anomena “evangelicalisme”, el sector més ultrareaccionari del protestantisme americà, que ja té a l’Estat espanyol una representació notable. Aquesta població, molta de la qual ja amb dret a vot, pot començar a condicionar certes polítiques, atès que ja té aquí un pes no gens menyspreable. Caldria veure, a més, el paper que poden tenir en aquests àmbits, plataformes com Foro Madrid o Disenso, amb “demòcrates” com Santiago Abascal al patronat i sota la llarga ombra de Trump.
 
Per respecte a la tradició democràtica i progressista del protestantisme català, caldria que les diferents denominacions arrelades aquí històricament, així com els organismes institucionals que les representen col·lectivament, se’n desmarquessin públicament. Tots els esforços fets, durant anys i panys, per normalitzar la imatge del protestantisme a la societat catalana poden quedar fets miques si s’associa la idea de “protestantisme” a actituds antidemocràtiques i plantejaments ultraconservadors, aliens a la nostra tradició cultural. El silenci pot ser confós amb complicitat, fet que faria un gran mal, potser irreparable, a la credibilitat pública del protestantisme a la Catalunya del segle XXI. La política no ha d’utilitzar la religió a benefici propi, però tampoc la religió no ha d’utilitzar la política per als seus objectius.