ARA A PORTADA
-
Deu anys del miratge dels «ajuntaments del canvi»: per què no se'n van sortir Ferran Casas i Manresa
-
L'Estat planteja una oficialitat parcial del català el 2027 per vèncer les reticències de la UE Redacció
-
Illa es reuneix per primera vegada amb un baró autonòmic del PP en ple debat pel finançament Bernat Surroca Albet
-
-

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
02 d’octubre de 2019
Fa dos anys, la nit de l'1 d'octubre del 2017, el secretari general del PSOE i cap de l'oposició a Espanya, Pedro Sánchez, compareixia amb posat greu per demanar explicacions per les càrregues policials a Catalunya, demanar responsabilitats al govern de Mariano Rajoy i reclamar-li que obrís unes "negociacions" amb la Generalitat. En poc temps, el líder socialista va anar virant amb contínues ziga-zagues. Fins arribar al moment actual, en què Sánchez avança cap a les eleccions del 10-N mostrant duresa amb el sobiranisme.
Val a dir que no és l'únic. Si recorrem a la despietada hemeroteca, trobaríem moltes sorpreses. Ja ningú recorda les reticències d'Albert Rivera al 155. El juliol del 2017, el líder de Ciutadans rebutjava recórrer a l'article de la Constitució i afirmava que això seria "un regal per a Puigdemont, però no li donarem". Per la seva banda, Sánchez ha passat en dos anys de rebutjar la intervenció de l'autonomia a parlar-ne amb absoluta normalitat.
En algun moment, sembla fins i tot com si Sánchez i el cap de l'oposició, Pablo Casado, estiguin a punt d'intercanviar-se els papers. Mentre Sánchez cita el 155 amb total frivolitat, el cap del PP demana mà dura, però sense citar l'article. Això sí, "a canvi" de reclamar l'ús de la llei de seguretat nacional per "coordinar" els Mossos d'Esquadra i la intervenció en àmbits com l'escola i els mitjans de comunicació.
El 155, abans una cosa innombrable, un dels grans tabús de la política espanyola, ara ja és un estri electoral al servei del dirigent polític més necessitat d'afermar un terreny propi en perill. No sabem si el president en funcions, que tan alegre ha corregut cap a les urnes, comença a remenar sondejos menys eufòrics que fa unes setmanes. Potser els cervells de la Moncloa li aconsellen ara anar al més fàcil i ràpid: ensenyar el garrot als catalans.
Un estil de fer política molt arriscat, el que practica Pedro Sánchez, que pot acabar convertint el 155 o l'aplicació de la llei de seguretat nacional en uns articles tan recurrents que n'hi pot haver un cada legislatura. Si les convocatòries electorals forçades les carrega el diable, les amenaces frívoles d'intervenir l'autonomia són un nou salt mortal per un líder que està abusant de la seva bona sort.
Val a dir que no és l'únic. Si recorrem a la despietada hemeroteca, trobaríem moltes sorpreses. Ja ningú recorda les reticències d'Albert Rivera al 155. El juliol del 2017, el líder de Ciutadans rebutjava recórrer a l'article de la Constitució i afirmava que això seria "un regal per a Puigdemont, però no li donarem". Per la seva banda, Sánchez ha passat en dos anys de rebutjar la intervenció de l'autonomia a parlar-ne amb absoluta normalitat.
En algun moment, sembla fins i tot com si Sánchez i el cap de l'oposició, Pablo Casado, estiguin a punt d'intercanviar-se els papers. Mentre Sánchez cita el 155 amb total frivolitat, el cap del PP demana mà dura, però sense citar l'article. Això sí, "a canvi" de reclamar l'ús de la llei de seguretat nacional per "coordinar" els Mossos d'Esquadra i la intervenció en àmbits com l'escola i els mitjans de comunicació.
El 155, abans una cosa innombrable, un dels grans tabús de la política espanyola, ara ja és un estri electoral al servei del dirigent polític més necessitat d'afermar un terreny propi en perill. No sabem si el president en funcions, que tan alegre ha corregut cap a les urnes, comença a remenar sondejos menys eufòrics que fa unes setmanes. Potser els cervells de la Moncloa li aconsellen ara anar al més fàcil i ràpid: ensenyar el garrot als catalans.
Un estil de fer política molt arriscat, el que practica Pedro Sánchez, que pot acabar convertint el 155 o l'aplicació de la llei de seguretat nacional en uns articles tan recurrents que n'hi pot haver un cada legislatura. Si les convocatòries electorals forçades les carrega el diable, les amenaces frívoles d'intervenir l'autonomia són un nou salt mortal per un líder que està abusant de la seva bona sort.