Finalment, hi ha hagut acord entre Junts i el PSOE a Brussel·les i queda obert el camí cap al debat d'investidura de Pedro Sánchez, a celebrar la setmana vinent. Després de molts estira-i-arronses, s'ha consensuat un document on, després d'un breu resum dels esdeveniments produïts des de la sentència del TC del 2010 -que serveix per apuntar al PP com a responsable profund del conflicte-, es parla d'"oportunitat històrica" davant una qüestió de fons que "segueix sense resoldre's sis anys després". L'acord es refereix a obrir "una nova etapa en què a partir del respecte i el reconeixement de l'altre, es busqui una solució política i negociada al conflicte". 

A diferència de l'acord del PSOE amb ERC, amb més concrecions en àmbits com el finançament i les infraestructures -potser també explicable pel fet que Esquerra dirigeix el Govern en aquests moments-, el signat amb Junts destaca més pel marc que vol dibuixar. Es parla de mecanisme "internacional" per "acompanyar, verificar i realitzar el seguiment de tot el procés de negociació" i s'explicita que en la primera reunió, aquest novembre, Junts plantejarà ja el referèndum d'autodeterminació. Però el situa molt clarament sota l'empara de l'article 92 de la Constitució. Un article que, recordem-ho, permet la convocatòria de "referèndums consultius". Però ja es deixa clar que el PSOE defensarà el desenvolupament de l'Estatut.    

Avui, el president Puigdemont ha aprofitat per posar en valor la seva estratègia negociadora i, de pas, intentar deixar en evidència ERC, parlant del fet que "l'a canvi de res ha anat a la paperera de la història" i considerant els darrers quatre anys com a perduts. En lloc d'intentar uns rebaixar l'aconseguit i els altres assegurant que Junts acaba fent el mateix que ERC, seria més productiu valorar el que s'ha assolit, ara i abans. La base de l'entesa Junts-PSOE està tan pensada per estirar al màxim el marge de maniobra del partit de Puigdemont com per imposar-se en l'inacabable xoc de relats. Junts ha aconseguit avenços importants, com garantir un mecanisme "internacional" (també pactat per ERC) i, sobretot, una llei d'amnistia que ha desfermat la ira de l'Espanya retrògrada. En tot cas, la realitat és tossuda i avui mateix el president Puigdemont ha hagut de reconèixer que "l'acord històric" que reclamava s'haurà de plasmar al llarg de la legislatura. 

Per a la història dels moviments d'alliberament nacional quedarà la sorprenent doble línia de converses que ha tingut lloc. El PSOE ha negociat en paral·lel sobre el conflicte polític Catalunya-Estat amb dues formacions independentistes en competència, aquesta sí, permanent. Un fet del qual no hi deu haver massa precedents i que, probablement, no facilitarà les coses. 

L'acord tancat avui és, més que històric, polític. El que no li treu ni mèrit ni rellevància. De fet, ja feia anys que havíem gairebé oblidat que la política serveix precisament per això, per negociar, discrepar i entendre's. El president Puigdemont ha parlat avui de "negociació permanent" i cal esperar que tingui més sort que la revolució permanent enarborada en anys de tragèdia pel trotskisme. Que tinguem sort.