Em va agradar el reportatge de l’Albert Om sobre l’atemptat d’ETA a Vic que va emetre TV3 fa uns dies. El garbuix de contradiccions i carrerons sense sortida que simbolitzà el seu aleshores alcalde, la reacció sense fronteres ni llengües de la gent en ajudar les víctimes a escapar de les runes i de la basarda... el silenci posterior i llarg sobre el tema, tan diferent a la sovintejada condemna d’atemptats; la estranyíssima però significativa perplexitat de tots els que van pensar que això no podia passar a la “germana Catalunya”... Magnífic, no importa quina sigui l’opinió del director, perquè va ser capaç de deixar la porta oberta a qualsevol opinió, i això és el que fa gran al periodisme.

Al bell mig de tanta bona feina, un sergent de la guàrdia civil que vivia aleshores a l'edifici destruït, parlava de la manifestació que en el seu moment sí que es va fer contra la construcció de la nova caserna prop d’una escola. El sorprenia que s’hagués fet una mani anticaserna, mentre mai n'hi va haver una contra ETA... A la pantalla, uns subtítols anaven traduint el que deia. Vaig pensar que els subtítols estaven en català, i el meu pensament es va traduir en percepció: vaig “veure” els subtítols en català i la primera versió d’aquest article que llegiu, anava inicialment d’això, de les raons que haguessin pogut moure els autors del reportatge a fer-ho: que si els catalans no entenem l’andalús, que si no entenem el castellà, que si es vol reivindicar una ignorància. Però els arguments se sustentaven en un fet inexistent, perquè els subtítols eren en castellà; i, conversa amb l’Albert pel mig, el què llegiu ara és la nova versió del que escrivia fa uns dies.

La responsabilitat consisteix, entre altres coses, en no permetre conscientment els malentesos: no es pot dir que el castellà està perseguit a Catalunya, però tampoc que els espanyols ens roben. No es pot dir que la consulta sobre la independència que avui, dia 10 d’abril, culmina a Barcelona és il·legal i al mateix temps dir que és una pantomima. Però tampoc es por dir que Catalunya no és Espanya i després afirmar que si Catalunya s’independitzés, les dues serien a dins la Unió Europea, perquè sols Espanya ha signat el tractat d’adhesió i sols Espanya seria dins. I jo no podia mantenir en aquest escrit quelcom que sabia incert.

Ara bé, en les dues versions, una cosa agraeixo a l’Albert Om i el seu equip a més de l’oportunitat de gaudir amb reporterisme de qualitat. Quan en ocasió de la polèmica sobre l'exministra Magadalena Alvarez, vaig dir que de vegades no entenc l’andalús, em va caure a sobre una pluja d’improperis que no van distingir entre PP i PSOE; massa gent s’ho prengué  com una ofensa personal i vaig arribar a sentir un cert remordiment pensant si seria certa l’ofensa. Veient subtitulat un andalús que per a mi era del tot comprensible, m’adono de que també en això compta molt la percepció i que aquesta sempre ve envoltada de la història. Per això ofendre sentiments és doblement pecat.