Segurament els anys vinents parlarem de com la independència de Catalunya va propiciar la segona transició espanyola. Encara no sabem cap a on. És a dir, no sabem si Espanya esdevindrà definitivament un estat nacionalcatòlic de caràcter fonamentalista, o emprendrà una nova transició en què es produirà la tant esperada regeneració democràtica d’un sistema polític que en la primera transició postfranquista va tenir un desenvolupament limitat. Però és clar que Catalunya ja no és un actor convidat en la política espanyola. Ja no hi som. En el nou escenari, doncs, la prioritat és preservar els propis interessos dels catalans (i els seus drets més elementals) contra l’hostilitat declarada cada vegada més obertament per part de les institucions de l’Estat.

El Partit Popular està executant el programa que durant anys s’ha anat definint des de la FAES, sota l’impuls i la influència de José María Aznar (mai desaparegut del tot de l’escena política). Un programa ideològic que es va fent més i més hegemònic, que s’expressa de forma cada vegada més agressiva, i que no troba gaire oposició articulada. No es tracta d’un programa de govern, sinó d’un projecte polític i social que pretén canviar les regles de la societat. Potser sacrificaran l’hegemonia electoral, però estan decidits a guanyar l’hegemonia social en una mena de nova croada en què es barreja el fonamentalisme catòlic (imposició de la religió catòlica a l’ensenyament, llei contra l’avortament...), la promoció de la privatització dels serveis públics i la demonització i aprofitament ideològic de l’etern enemic, el catalanisme, per tal de promoure l’hegemonia del castellà i blocar qualsevol expressió de diversitat. Ja ho va dir i ho va repetint Aznar: abans es trencarà Catalunya que no pas se separarà d’Espanya.

Ja no queda espai, doncs, per a recursos davant de tribunals constitucionals obsolets. De fet, no es pot combatre amb la llei una política que funciona com una piconadora, i que ha estat programada obertament per anorrear el nostre model de cohesió social. De fet, és ben clar que el govern de l’Estat, per mitjà del seu ministre d’Educació (que no actua pas per lliure) busca l’enfrontament amb la societat catalana. El promou i l’estimula perquè té tots els recursos al seu abast: escanyament econòmic, tribunals de justícia cada cop menys independents, pressió contra persones o sectors vulnerables (cas Ziani), ambaixadors i plataformes de representació internacional, lobis empresarials al seu favor... Tots els recursos? Potser no: li manca la legitimitat democràcia.

Tal com ha dit Salvador Cardús, potser les coses es precipitaran més del que esperàvem. Tot va molt de pressa. Efectivament, potser la ruptura democràtica serà ben diferent a com l’havíem imaginat: un procés en el qual la societat empenyia cap a un punt concret, en què mitjançant una decisió col·lectiva i legitimada es feia un pas cap a la independència. L’evolució dels fets fa pensar en un escenari ben diferent, de fortes pressions i d’ofec econòmic, d’intent de debilitament institucional i de creació d’un estat de por entre els ciutadans.

En aquest nou escenari, l’independentisme ha deixat de ser una ideologia, un desig o un element de complicitat, per esdevenir una forma de compromís personal i col·lectiu. Som davant d’un nou procés constituent en què no podem romandre com a ciutadans passius, com a simples futurs beneficiaris d’una promesa que estigués en mans del lideratge dels partits i les institucions, sinó com a actors implicats en un procés que ha començat des de baix i que, a més de les raons, només té la força del suport democràtic que els ciutadans li atorguem.