El conflicte polític entre Catalunya i l’Estat és, ara mateix, un combat de debilitats, i el camí del procés sobiranista serà una cursa de resistència. El lideratge del president Mas va quedar esquerdat després d’uns resultats electorals per sota de les expectatives, però un acord de governabilitat més sòlid que no semblava ha retornat una certa serenor a la plaça de Sant Jaume. Tot i això, les finances de la Generalitat continuen sent dramàtiques i tard o d’hora caldrà fer nous ajustos que posaran en risc l’estabilitat del Govern. Caldrà molta cintura per evitar que les trifulgues polítiques acabin aturant el procés.

Però la sòlida majoria absoluta del govern Rajoy no deixa Madrid en una situació gaire més còmoda. Tot i que l’estabilitat parlamentària garanteix la capacitat de navegar a través de les mesures més impopulars, també hi ha núvols foscos al cel de la Moncloa. El cas Bárcenas i els sobresous que, presumptament, cobrava la plana major del Partit Popular podrien provocar un terratrèmol de gran abast a la política madrilenya. L’espectre d’un “manu pulite” a l’espanyola continua present, i l’ombra d’un govern tècnic es manté a l’horitzó com una hipòtesi probable si hi ha noves sotragades financeres.

La realitat econòmica i social de l’Estat és un camp de mines. Dos anys després del 15M i amb un atur juvenil situat de forma estable per sobre del 50% ningú no pot descartar un nou esclat social de gran abast. Del setge al Parlament als “escraches” als diputats de Madrid hi ha arguments per esperar noves turbulències d’alta intensitat. Mirant París, Londres o Estocolm és gairebé un miracle que els barris perifèrics de Barcelona i Madrid mantinguin una certa calma aparent.

Hi deu haver uns quants caps a banda i banda pensant estratègies i contracops. Els uns buscant frenar la consulta i els altres provant de guanyar-la. Però el context és tan complex i difícil que resulta improbable que s’hi arribi sense topar pel camí amb sorpreses que poden capgirar-ho tot creant buits de poder enmig de la desorientació. No hi ha brúixola per aquest trajecte però convindria tenir present un parell d’idees clau: la debilitat de l’adversari pot ser millor que la pròpia fortalesa i esperar el moment propici pot ser més fàcil que mirar de crear-lo. No cal ser més fort, només cal ser menys dèbil.