En el cas de Catalunya, la història es repeteix com a la pel·lícula Groundhog day. Després de l’assimilació a Espanya posterior a 1714, els 300 anys de domini castellà es poden resumir en una successió contínua d’intents de Catalunya de trobar un encaix mitjançant la reforma d’Espanya. Com la parella que no funciona, però la sogra insisteix que val la pena tornar a intentar-ho, que en el fons és una bona persona, que canviarà.

El president Carles Puigdemont havia assegurat que no investirien un president espanyol sota cap circumstància, amb un exemple ben explícit: “Vostè compraria un cotxe de segona mà al president espanyol, Pedro Sánchez?”. Després de les eleccions ja va obrir una escletxa, però va posar una condició ben clara: pagament per avançat, perquè la desconfiança davant d'un incomplidor compulsiu és total. Finalment, la cosa ha anat a l’inrevés, qui ha venut l’automòbil d’ocasió és Junts –i ERC la setmana abans–, i sense cobrar per avançat, ni tan sols al comptat. Han fet la transacció a canvi d’unes lletres que no es poden executar, sinó que depenen exclusivament de la bona voluntat de complir que tingui el deutor.

[noticiadiari]2/265000[/noticiadiari]
L’acord signat és més un llistat de desacords que un acord. Els compromisos són genèrics i inconcrets, a excepció de dos: la investidura i el suport parlamentari durant tota la legislatura. És cert que si no hi ha compliments no hi haurà suport parlamentari, però un cop tingui les claus de la Moncloa a la butxaca, Sánchez tindrà pocs incentius per complir. No oblidem que no ha pactat per cap convenciment democràtic sinó per necessitat aritmètica, única i exclusivament. Què és el pitjor que li podria passar? Haver de prorrogar pressupostos durant quatre anys? Com a molt, rebria una amonestació d’Europa sense conseqüències.

L’amnistia serà aprovada pel Congrés dels Diputats, però quedarà a mercè de la justícia postfranquista, la mateixa que va dinamitar la separació de poders aturant debats parlamentaris i iniciatives legislatives encara no aprovades. I ho va fer amb els aplaudiments entusiastes del PSC i del PSOE, que presentaven els recursos al Tribunal Constitucional (TC) de la mà del PP i Ciutadans.

En el millor dels casos, el que quedarà dels pactes serà una amnistia parcial, que no és cosa menor. Igual que l’acord PSOE-ERC de la legislatura anterior, que va deixar un reguitzell d’incompliments, però dos resultats ben tangibles: els indults i la reforma del codi penal. El que sobta, abans i ara, és que Catalunya torna a intentar negociar amb l'Estat un encaix que fa 300 anys que prova sense èxit. I no hi ha cap element que ens faci pensar que aquest cop serà diferent.

Com explica ben didàcticament l'historiador Joaquim Albareda en el seu últim llibre “Vençuda però no submisa”, després de la derrota de 1714, ben aviat els catalans filipistes van començar a presentar memorials de greuges als borbons per millorar l’encaix de Catalunya en el nou estat-nació de matriu castellana, amb resultats eixuts. Un segle després els catalans van imaginar un model de caràcter federal que la restauració borbònica després de les guerres napoleòniques va deixar en no res. A finals de segle, la Primera República va tenir protagonistes catalans per intentar un Estat diferent, que tampoc no va reeixir. Als inicis del segle XX la Mancomunitat va tornar a intentar trobar un encaix per Catalunya dins d’Espanya, estroncat de cop per la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Amb la Segona República, Catalunya va tornar a apostar fort, fins i tot amb ministres a Madrid, i tot va acabar amb l'expresident espanyol Juan Negrín assegurant a Manuel Azaña Díaz que preferia al dictador Francisco Franco abans dels catalans que volien “esquarterar l'Estat”. 

El mateix Francesc Cambó, com es pot comprovar en la monumental obra de l'historiador Borja de Riquer sobre el personatge, va apostar per l’aixecament feixista amb el convenciment que en acabada l’aventura roja, es podria intentar un nou encaix de Catalunya sota el control de la burgesia catalana, una mena de Mancomunitat 2. Cambó va esbrinar ben aviat que això no seria possible i va morir amargat a Buenos Aires, a l'Argentina. Durant la Transició, Catalunya va votar massivament per una Constitució que –ben llegida– obria les portes a un estat de les autonomies on Catalunya podria viure amb certa comoditat. L'expresident Jordi Pujol va liderar durant anys una aposta que va començar a fer aigües ben aviat amb la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA) i va acabar amb una lectura restrictiva i centralista de la carta magna que va diluir les esperances catalanes. 

El també expresident Pasqual Maragall va tornar a intentar-ho amb l’Estatut de l’Apoyaré i també va sortir escaldat pel ribot del PSOE i l’escabetxina del TC. La sensació de final de trajecte després de 300 anys d’intents fallits va iniciar el procés, que va acabar amb els fets d’octubre de 2017. I, tanmateix, no aprenem. Junts parla ara d’acord històric. Esquerra en parlava fa quatre anys amb una taula de diàleg per resoldre el conflicte polític que Sánchez va oblidar tan aviat com va poder. Si donem per bons els indults, la reforma del codi penal i l’amnistia com a fruit de la negociació de les investidures –uns resultats que són prou potents i tangibles tenint en compte que l’interlocutor és Espanya– podem estar satisfets amb com ha anat tot plegat. Si el que volem és trobar l’encaix de Catalunya a l'Estat que durant 300 anys no hem reeixit a trobar, els acords assolits no semblen gaire esperançadors. Mentrestant, el que ha anat a "la paperera de la història", com deia Puigdemont, és la independència. I compte que no fem “buidar paperera” com a l’ordinador i l’eliminem per sempre.