Johan Cruyff ja havia aconseguit que el Barça s'instal·lés en la victòria i que el futbol que practicava el dream team fos admirat. La Quinta del Buite, amo i senyor del futbol espanyol del final dels 80, havia cedit el testimoni dels títols i s'endinsava en la decadència, però encara era competitiva. Aquell Madrid orgullós va resistir al Camp Nou un 16 de desembre del 1993 per conquerir la Supercopa d'Espanya, una copa menor que a Madrid es va celebrar sense matisos. Ramón Mendoza no va poder resistir la temptació de celebrar la victòria amb aficionats radicals a l'aeroport de Barajas, amb aquells salts que acompanyaven el càntic "es polaco el que no bote". Mendoza va resumir la nit amb una frase: "Guanyar va ser una provocació meravellosa".

Mendoza era un president dels d'abans i dominava el vocabulari i l'escenografia del futbol d'abans. Era prou astut per fitxar Michael Laudrup i, a la vegada, s'animava a saltar amb els Ultra Sur i permetia que es pengessin figures del Butano al Santiago Bernabéu, perquè José María García era més un enemic que un periodista. Els que van viure el despertar de la consciència futbolística els anys 80 i la van degustar en plenitud els anys 90, saben que els seguidors radicals tenien les portes obertes dels estadis, accés preferent a entrades, promocions per a partits a domicili i canals directes amb la directiva. 

Passava amb els Ultra Sur al Reial Madrid, succeïa amb el Frente Atlético quan Jesús Gil perseguia notorietat i poder, i també brollava permissivitat entre els Boixos Nois i la directiva de Josep Lluís Núñez. Aquella "provocació meravellosa" que descrivia Mendoza el 1993 responia a un codi de comportament públic que també acceptava els insults xenòfobs i homòfobs als estadis, i normalitzava la violència, de la mateixa manera que reduïa la dona a un paper decoratiu, lluny de l'univers competitiu. 

La pitjor cara de l'època sintetitzada pel president blanc -que tenia homònims- ja no existeix, però tampoc ha desaparegut del tot. Hi ha reductes d'intransigència que s'aferren al futbol. Són els que es van manifestar a Cornellà diumenge, quan el Barça de Xavi -de forma meravellosa, però sense provocació- va celebrar el títol de Lliga a la gespa amb coreografia d'esplai. La invasió de camp dels seguidors radicals de l'Espanyol, amb amenaça d'agressió als futbolistes, no té justificació des de la frustració, tampoc des de la ràbia associada a la impotència. Els campionats es poden celebrar amb respecte, també en camp veí, encara que la rivalitat entre culers i pericos porti acumulada amb els anys l'anestèsia de la superioritat blaugrana.

El gen violent dels ultres de l'Espanyol, que tant erosiona la imatge del conjunt de l'afició, no és un problema domèstic del club. Certament, l'entitat està governada des de la desorientació i l'abisme del descens accentua el costat fosc, però l'expressió d'impunitat sobreviu perquè a l'atmosfera del futbol -evidentment, també fora de l'Espanyol- hi ha encara oxigen per als comportaments exaltats. La violència és l'expressió menys raonada de l'odi i a l'Estat hi ha massa altaveus que la incentiven, a l'esport i la política. Acostumen a pegar els que insulten, i els que insulten fa temps que troben un clima propici per desfogar-se. Ja sigui en un camp de futbol o en una manifestació d'arrel feixista. A Cornellà-El Prat o la Bonanova. Un dia de partit o abans de les eleccions. Amb la bufanda de l'equip del cor, la polsera de Vox o la indumentària de Desokupa.