Ahir va ser un dia trist al Parlament. Va ser trist veure ERC menjar-se el marró de votar exactament el mateix que CiU sobre l’ERO de la CCMA quan tothom sap (i el comitè d’empresa dels mitjans públics el primer) que la seva posició no és la mateixa. Va ser trist veure ICV-EUiA sumant el seu vot al del enemics més furibunds de la nostra televisió pública amb l’únic objectiu d’aconseguir un titular (i més trist encara veure després alguns dels seus diputats vantar-se pels passadissos del Parlament d’haver-li “marcat un gol per l’escaire a ERC”; queda clar quin era l’objectiu). Va ser trista l’agressiva guerra de consignes que es va desencadenar a través de les xarxes socials entre els exèrcits tuitaires de cadascú. Va ser trista la proposta (encara no aprovada per l’assemblea de treballadors) de fer vaga l’11S, cosa que no perjudica al Govern, sinó al moviment popular que organitza la Diada i que depèn de TV3 per fer arribar al món el senyal televisiu d’una mobilització que serà històrica per al país. Tot plegat, politiqueta de la pitjor espècie.

Després del penós espectacle d’ahir, les parts implicades saben que la situació és exactament la mateixa que la del dia anterior: cal seure i negociar. Tots saben que hi ha fórmules per minimitzar l’impacte d’aquest ERO i les trobaran. Personalment no tinc cap dubte que això acabarà en un pacte i que d’aquí a tres mesos d’aquest tema ja no se’n parlarà. Llàstima que entremig no ens haguem pogut estalviar la lamentable comedieta d’ahir. Ara bé, només demano que quan s’hagi acordat que els acomiadats són 183 (per dir una xifra) en comptes de 312, ningú tingui la poca vergonya de dir que s’ha salvat el model de televisió pública. Perquè el model no té res a veure amb això.

El model té a veure amb altres coses que estan passant mentre ens distraiem amb jugadetes parlamentàries de baixa volada. El model ens el juguem, per exemple, en el concurs que té previst fer la CCMA per externalitzar la comercialització publicitària dels mitjans públics. Algun privat (qui?), a canvi d’assumir X nombre de treballadors del departament comercial de TV3 i de pagar un Mínim Garantit a la CCMA, assumirà un del eixos estratègics de qualsevol mitjà de comunicació: la màquina dels ingressos. Segons com es faci aquesta “externalització” (o n’hem de dir privatització?), TV3 perdrà la interlocució amb el els anunciants, és a dir perdrà la connexió amb el mercat. Creguin-me, segons com es faci, això és més letal per al futur de l’empresa que no reduir un 5 o un 10% la plantilla.

I el model audiovisual del país també en els juguem aquest mes d'agost, data en què expira el termini de la concessió del multiplex (quatre canals) que gestiona el Grup Godó des de 2003. En aquests moments, la situació dels quatre canals és la següent. Un l'ocupa 8TV. Un altre ha estat rellogat per Godó al FCBarcelona (amb autorització del CAC) per a que hi emeti Barça TV. Un tercer canal s'utilitza des de fa anys per a que un ordinador emeti videoclips musicals durant 24 hores sota la marca de RAC105. I finalment,  el quart canal Godó el té rellogat (també amb autorització del CAC) a una empresa especialitzada en telebotiga encoberta anomenada New Millenium Market. Si vostè fa zàping, es trobarà aquest subproducte televisiu amb la marca Estil9.

La renovació, o no, d'aquesta concessió, i els termes en què es faci, sí que és decisiva per al model televisiu del país. Des d'un elemental sentit de l'interès públic, sembla lògic que Godó pugui continuar amb 8TV per deu anys més, ja que hi ha invertit molts diners i a més darrerament hi aposta seriosament. També semblaria raonable que Barça TV pogués continuar emetent en obert (però no ho seria tant que la llicència de la freqüència no estigués directament en mans del club). I finalment, no s'entendria de cap de les maneres que els altres dos canals no tornessin a sortir a concurs per donar l'oportunitat a altres operadors de fer-ne alguna cosa de profit per als espectadors.

Els grups polítics que ahir ens van obsequiar amb una escenificació inútil i pornogràfica de la futilitat de la vida parlamentària tenen en el futur immediat unes quantes oportunitats de demostrar que allò que els interessa de debò no és fer-se la traveta mútuament sinó garantir la qualitat i la diversitat de l’espai català de comunicació. Ja veurem si saben estar a l’alçada.