Dinava, abans del debat general, amb un amic susceptible de tenir bona informació. Em deia que el gest de la Redding demanant –exigint- diàleg havia caigut malament a Madrid. Hi llegien el missatge que Europa s’acabarà implicant en el procés. I el que hi pugui aportar no interessa gens. Curiosament, després d’això em va dir que potser a Madrid s’estigui cuinant una oferta per fer-nos-la un cop passades les eleccions del maig. Ho dubto, vaig dir: no només m’arriba aquesta mateixa idea, mai concretada, amb una certa freqüència, sinó que continuo pensant que Espanya s’ha llaurat la pròpia trampa. Les negatives draconianes fan molt complicada la marxa enrere.

Ell va insistir: i què creus que passaria si Espanya fa una oferta plausible? Li vaig dir que, per començar, haurien de posar sobre la taula el concert fiscal, la no aplicació de la Llei Wert, el blindatge de competències (avui cal afegir-hi: i de l’Ebre!), el restabliment de la llengua arreu dels Països Catalans i intocable a Catalunya, i un pacte generós d’infraestructures. Espanya no ho resistiria en cap sentit. Em va dir l’amic que la Llei Wert no s’aplicarà mai a Catalunya: doncs mira, ja han començat.  

Però bé, va insistir, suposem que sí que arriba, l’oferta. En aquest cas, vaig consentir, el president Mas ha dit que qualsevol pacte s’havia de votar: tenim una oportunitat per dir que ja és tard pel cove del peix, ni que el peix sigui una balena, i que no ens ho creiem. I si guanya la proposta? Aleshores, vaig contestar, la independència ens trigarà encara uns deu anys, que és el temps que caldrà per demostrar que Espanya ens enganya, que les promeses no es compleixen i que els números no ens surten ni ens sortiran mai aquí dins. La diferència és que, en aquest cas, quedar-nos a Espanya deu anys més no serà tan lesiu com ho pot ser si perdem l’oportunitat que ens obre el “sí-sí”. No sé si compreneu el matís.