Fa més d’un any, l’expresident Artur Mas va escriure un article d’opinió a l’Ara on afirmava que la majoria dels catalans tenien resolta la qüestió de l’habitatge i que aquest era, per tant, un problema que afectava una minoria. Els darrers dies, el lobby dels rendistes ha tornat a posar en circulació aquest argument, afegint-hi la dada –certa, si es consulta l’IDESCAT– que el 68% dels catalans vivim en un habitatge de propietat. És possible que els estrategs de Junts s’hagin basat en aquesta dada estadística per triar bàndol en el conflicte (o n’hauríem de dir la guerra?) de l’habitatge. Defensar els propietaris no només seria la posició més natural i coherent amb l’ADN convergent, sinó que també seria defensar una majoria social. Bingo… O no. Vegem-ho.

Un servidor forma part d’aquest 68%. Amb la meva dona i fills, vivim en un pis que vam començar a pagar l’any 2000. Ens en queden quatre perquè acabi de ser nostre, ja veiem la llum al final del túnel. Seguint la lògica d’aquell article d’Artur Mas, tenim el problema resolt. Cosa que demostra que Artur Mas no ha entès res, perquè allò que ens angoixa a la meva dona i a mi no som nosaltres, sinó els nostres fills, de vint i disset anys, que no podran comptar amb aquest pis per construir el seu projecte de vida, perquè no l’heretaran fins d’aquí a uns trenta anys, si la vida ens respecta. Que els seus pares siguin propietaris no els ajudarà en absolutament res quan més ho necessitin. Per emancipar-se i formar les seves famílies, els tocarà enfrontar-se a pèl amb un mercat de l’habitatge embogit, que no té res a veure amb el de l’any 2000.

Fa vint-i-sis anys, dos sous mitjans com els nostres es van poder embarcar en una hipoteca a trenta anys, perquè els preus dels pisos encara no s’havien desconnectat dels salaris reals. Avui, això és impossible per a la gran majoria de joves, sigui sols o en parella. El mercat, simplement, ha desconnectat de la gent normal. L’habitatge, que abans era un mecanisme d’estalvi i seguretat de les classes mitjanes, avui és un actiu financer per a inversors. És una disrupció violenta que trenca el contracte social que havia funcionat durant dècades, que deia que si tenies una feina et podies comprar o llogar un pis dedicant-hi una part raonable dels teus ingressos.

Si a casa som quatre, i dos no tenen resolt el problema, vol dir que el 68% és un placebo estadístic que només serveix perquè alguns s’autoenganyin. La crua realitat és que el problema el tenim teòricament resolt un 30%, a tot estirar un 35% dels catalans, concretament la generació dels que vam comprar quan es podia. Però ni tan sols aquest percentatge reflecteix la veritat, perquè –és molt fàcil d’entendre– si els meus fills tenen un problema, també el tinc jo i el visc com si fos meu, i fins i tot de manera més intensa, perquè ja se sap que els pares patim més pels fills que per nosaltres mateixos. La bretxa generacional ha introduït l’ansietat habitacional a la gran majoria de llars de Catalunya: a través dels nostres fills, ens hem fet nostre un problema que ens pensàvem que no tindríem. Crec honestament que Junts està cometent un error fatal. Ètic i electoral.