La trencadissa al Govern de la Generalitat s'ha produït com a culminació de mesos de confrontació interna entre independentistes. La dificultat d'administrar l'escenari postprocés ha dut a uns debats que contínuament han sortit dels paràmetres exigibles a socis de govern o, fins i tot, a adversaris amb qui es comparteixen marcs nacionals. Certament, l'estratègia del diàleg amb el govern espanyol ofereix marge de crítica, però és difícil de fer des de dins mateix d'un partit que forma part de l'executiu. 

Amb tot, el problema és molt més de fons. L'independentisme encara no ha fet una anàlisi rigorosa sobre el procés. Encara no ha revisitat de manera crítica l'1-O i tot allò que es va fer malament. Més aviat fa la sensació que mentre que la força sobiranista majoritària ha optat per encarrilar el camí poc èpic del pragmatisme, d'un resultat com a mínim incert, un sector de l'independentisme ha preferit refugiar-se en el resistencialisme. Una tradició que, amb creativitat i voluntarisme, va donar fruits en la lluita antifranquista, però que era l'única via per combatre la dictadura enemiga. Ara, però, i més després del 2017, són els estris de la política els que s'han de llimar.

S'ha dit que a Catalunya ha faltat cultura de coalició. I és veritat. Tot i ser parlamentaris sobre el paper, tant el sistema polític català com l'espanyol han beneficiat el poder executiu i cert presidencialisme. Però sent això cert, els problemes de l'actual Govern més aviat delaten una pobra cultura de govern. És com a mínim inaudit que un partit que forma part d'un govern de coalició plantegi una qüestió de confiança al president de la Generalitat. A més, la presidenta de Junts ha arribat a justificar que és normal que el vicepresident de l'executiu no informés el president de la proposta que farien en ple debat de política general.

La retòrica i la gestualitat semblen haver-se encimbellat a dalt de tot de la política catalana. Un sector de l'independentisme s'ha tancat en una bombolla just en un moment en què una crisi global exigeix governar amb serietat. Aprenents de bruixot, han jugat amb foc. La responsabilitat dels qui han permès -quan no hi han jugat- que massa figures alienes a la política professional i caracteritzades per poca cosa més que l'entusiasme hagin emergit com a líders socials és evident. I es produeix la paradoxa, difícil d'entendre, que els més exigents en accelerar un xoc amb l'Estat són els qui menys valoren les institucions pròpies. 

Per ser un Estat primer cal saber governar. Al llarg de tot el procés, l'independentisme sembla haver tingut molt més clar la voluntat de separar-se d'Espanya que entendre el que implica construir un Estat propi que es reclama tothora. Si Prat de la Riba apareix encara ara com un referent de la voluntat catalana d'autogovernar-se és perquè es va creure que la Mancomunitat que presidia era "l'estat" dels catalans. Un estat tan migrat com es vulgui, però estat en la voluntat de construcció nacional. A la classe política independentista, al capdavall, no se la jutjarà pel seu entusiasme ni per l'ambició dels seus somnis sinó per la capacitat que tingui de governar l'àmbit de poder que hagi sabut guanyar.