Ja hi ha una mostra nodrida de cròniques literàries de visites a les presons. Res per aportar de nou. La fredor dels murs, perímetres de malla filferrada, torres de control, espais inexpressius i despullats d’empatia, cartells amb indicacions precises (Servicios, prohibido entrar bebidas o paquetes, zona de espera), sales de trànsit amb cares llargues, portes que s’obren, portes que es tanquen, passadissos, controls dactilars en pantalles tàctils de rajos vermells, portes que es tornen a obrir, portes que es tornen a tancar, un pati de formigó, més portes, més sales, vidres opacs, més vidres, saleta, intèrfon, vidre, vidre.
Un funcionari menys amable que els de l’entrada canta el nom dels presos. Romeva Rueda, locutori 1; sembla que ens ha tocat el quinto, l’1 és en el que tot s’escolta.
Són les 10 del matí i hem sortit a les 8 hores de l’estació d’Atocha. Hem llogat un cotxe petit per fer els prop de 70 quilòmetres que separen Madrid d’Estremera. El grup que conforma la visita d’avui som tres. Fa uns quants dies que intercanviem pautes logístiques per Whatsapp amb en Carles Rútia i el Sergi Cervera, però es pot dir que no ens coneixem gaire. Hem arribat de forma gradual a Madrid; ser tan d’hora a la presó obliga a arribar el dia abans, o viatjar de nit. Som en l’últim tram, es pot dir. Farem aquest viatge geogràfic i emocional junts, en l’hora que tenim per endavant, estem nerviosos, tenim pressa per arribar, fer els tràmits, ens han dit que hem de ser puntuals.
La llum de primera hora fa més bonic el paisatge estepari de les afores de Madrid. Mica en mica, turons despoblats de vegetació, amb més matolls que arbres, ens van acostant a destí. Si t’abstreus un moment de què et fa conduir un diumenge al matí amb aquesta ànsia per l’A-3, podries pensar que aquesta punta de la comunitat de Madrid que s’acosta a la Manxa és afable a finals de primavera. Grans extensions de cultius cerealistes estampats de clapes espontànies de paparoles que tenyeixen el color ros de vermell ferotge. Paparoles, en diem d’on jo vinc, però a cada tros de país té un nom diferent per aquesta flor tan efímer: roselles, paneroles, badabadocs, babols, gallarets, paparotes.
Aquest és el mateix paisatge abans d’arribar a la rotonda que indica “Centro Penitenciario”. I, de sobte, entre aquest paisatge continu que podria arribar a ser inspirador –pensar que durant l’hivern ha anat verdejant, mica en mica, que a l’estiu potser seran camps segats, i hi apilaran bales de palla- abrupta el miratge. Què és aquest monstre metàl·lic enmig del no res? Hem arribat.
Control de seguretat, pàrquing, agafar el carnet d’identitat i poca cosa més; que dins no es pot passar res. Repensar el què hem de dir, controlar el temps; a ratlla els nervis i les emocions.
"Locutorio" 1 crida el funcionari i s’obre una porta corredora de vidre i tothom es reparteix. Hi ha parents que ho fan amb calma, hi semblen avesats. N’hi ha que estan nerviosíssims, es mosseguen les ungles, ens miren estranyats.
Entra el Raül i sembla un gladiador. Està moreno, té uns bíceps que fan por, llueix un somriure contagiós. Pica el vidre, ens llança petons, ens pregunta com estem. Sembla mentida, nosaltres tardem a parlar, és com si esperéssim consignes, ell coneix el protocol. Agafa el telèfon i el mando. El Sergi li agraeix la carta que ha escrit per a ell i tots els companys del Polònia. Li fa broma: “Ja podries haver vingut rapat i em feies el canvi”. Per posar en context, el Sergi fa de Raül (i d’Albert Rivera) al Polònia. Riem. Ens explica les rutines. Que fa una estona de gimnàs cada dia, però abans en el mòdul de respecte on es troben (son veïns consecutius de cel·les amb l’Oriol i el Quim) han de netejar vidres, fregar el terra. Després hi ha temps per les altres coses: esport, estudi, escriure. Mens sana in corpore sano. Això també se li veu, que llegeix, que estudia, que escriu. Reflexions, mirada llarga, cursa de fons. Som en una cursa de fons.
Reparteix feina, ens comenta coses que té pendents. Un article, uns papers escrits que hem de remirar. Anem acotant el temps, enfilant temes i encàrrecs, sense perdre l’humor, sense oblidar la gravetat.
A la presó no tens dret per decidir res, ens diu. Res, és res, pràcticament ni pots decidir quan has d’anar el lavabo. La vida al mòdul 7, aquest espai de respecte on els interns gestionen molts aspectes del seu funcionament, les normes són molt estrictes. Per exemple, les habitacions han d’estar impol·lutes, els llits fets (i sense cap arruga), els passadissos, netíssims. Us ve el cap la imatge de l’Oriol fregant? “Aquí a la presó si ets un pres, t’has de comportar com un pres. Un dels pocs drets que tens és el de la teva intimitat. I és molt preuat. Compartir cel·la no té res a veure amb la intimitat, vius la teva vida al wc de l’altre”. Les imatges que es van publicar a l’Ara i, més tard, a La Sexta va amenaçar aquest petit privilegi de la intimitat d’una cel·la individual, que és com un estatus dins la presó. La reacció del centre va aguditzar les normes: res de rellotges en una visita familiar, res de fulls o llapis en altres situacions, on s’era més laxa. Els va assenyalar. Desconfiança recíproca: si ens treuen alguns d’aquests privilegis per culpa vostra... i l’amenaça: canvi de mòdul.
Les imatges potser han anat bé per construir un relat per reforçar la ignomínia d’aquesta presó. Però allí dins, com a tot arreu, tot té un preu. Sortir de la fila, també. A vegades ens podem embrancar en discussions ètiques sobre què està bé i què està malament. Disquisicions periodístiques que deixen al marge el subjecte de la notícia, que obvien les conseqüències que poden tenir per qui és víctima dues vegades.
Discutir, intercanviar opinions, prendre decisions, poder-se equivocar. Això s’assembla molt a la llibertat. “La privació de la llibertat és el pitjor que es pot fer a una persona. Només hi ha una cosa que considero més injusta que aquesta: frivolitzar-la”. Les televisions estatals que es veuen des de Madrid, no tenen discursos gens encoratjadors. “Tenim molta feina per fer”, encara, diu el Raül sense perdre el posat seré.
Serenitat. Fortalesa. Dignitat. Capteniment. Coratge. Valentia. Seguretat. Confiança. Política. Justícia. Llibertat.
Amb això, els funcionaris ens regalen uns minuts extres, que esgotem, amb inquietud i gratitud. Ens relaxem una mica. “El més fotut no és situar-te en el pitjor dels escenaris, que són 30 anys, seria molt vell! El pitjor és els fills. La família. Jo hi tinc un tresor a fora, en sóc conscient, això sí que em fa sentir privilegiat”. I s’acaba. Sense previ avís. Mormoleja però no el sentim. Tot queda enrere. Petons, abraçades, puny alçat, somriures que es forcen una mica; tot a banda i banda d’un vidre. I tothom pren camins diferents. El Raül se’n va cap a una avantsala d’espera on es van reunint tots els interns. Què hi fa aquest gegant aquí dintre? Nosaltres cap a fora. Hem sigut els que encapçalàvem el grup a l’hora d’entrar i els últims de sortir. Què hi foten aquí.
Sortim a fora escopetejats. Respirar aire. Perdre la mirada. Fa un dia bonic. Estem en silenci. La primera sensació és de ràbia; un forat a l’estómac. Desesperació, mirar-se els murs amb incredulitat. Tristesa, reprenem el camí de tornada a casa. Un conill saltironeja pel mig de la carretera. Camps daurats, paparoles. Podries dir que sembla bucòlic si no acabessis de viure una de les experiències més colpidores de la teva vida.
Parem a El Quijote, tan abastament glossat. Ens rep un veí d’Estremera, que parla català: “Aquí en som uns quants; un de Navarcles, un de Granollers”. I ens pregunta: “Com els heu vist?” El propietari, l’Antonio Picasso, és de Terrassa. Hi encaixo la mà, jo també, li dic. “Ahir vam tenir els de Valls, per aquí, van fer un castell al pàrquing i em van trucar de la Guàrdia Civil. Els vaig dir que això era un espai particular i si volien fer un castell, que el fessin. Només faltaria”. És fill d’un immigrant de Lleida i una immigrant de Montpeller. La seva germana i els seus germans encara viuen a Terrassa. I em diu, “mira, mira”. Al menjador interior, encara tancat, hi ha un quadre de les esglésies romàniques de Sant Pere. “M’agrada molt tenir-lo”. Contrasta amb les pintures de molins i pobles enrunats de les altres parets. I encara més, amb la decoració del bar: tota mena de caps de bestiar dissecats.
Abans de marxar: l’altre català ens desitja bon viatge “tard o d’hora, sortiran d’aquí. Segur. Ànims”. I se sent un “viva Cataluña”. I amb aquest ànim i aquesta solidaritat humil, marxem d’allí, d’aquell pàrquing empolsegat, d’aquell indret tan indòmit.
Tard o d’hora els traurem d’allà. Amb la dignitat intacta. En llibertat. I per la llibertat.
Un funcionari menys amable que els de l’entrada canta el nom dels presos. Romeva Rueda, locutori 1; sembla que ens ha tocat el quinto, l’1 és en el que tot s’escolta.
Són les 10 del matí i hem sortit a les 8 hores de l’estació d’Atocha. Hem llogat un cotxe petit per fer els prop de 70 quilòmetres que separen Madrid d’Estremera. El grup que conforma la visita d’avui som tres. Fa uns quants dies que intercanviem pautes logístiques per Whatsapp amb en Carles Rútia i el Sergi Cervera, però es pot dir que no ens coneixem gaire. Hem arribat de forma gradual a Madrid; ser tan d’hora a la presó obliga a arribar el dia abans, o viatjar de nit. Som en l’últim tram, es pot dir. Farem aquest viatge geogràfic i emocional junts, en l’hora que tenim per endavant, estem nerviosos, tenim pressa per arribar, fer els tràmits, ens han dit que hem de ser puntuals.
La llum de primera hora fa més bonic el paisatge estepari de les afores de Madrid. Mica en mica, turons despoblats de vegetació, amb més matolls que arbres, ens van acostant a destí. Si t’abstreus un moment de què et fa conduir un diumenge al matí amb aquesta ànsia per l’A-3, podries pensar que aquesta punta de la comunitat de Madrid que s’acosta a la Manxa és afable a finals de primavera. Grans extensions de cultius cerealistes estampats de clapes espontànies de paparoles que tenyeixen el color ros de vermell ferotge. Paparoles, en diem d’on jo vinc, però a cada tros de país té un nom diferent per aquesta flor tan efímer: roselles, paneroles, badabadocs, babols, gallarets, paparotes.
Aquest és el mateix paisatge abans d’arribar a la rotonda que indica “Centro Penitenciario”. I, de sobte, entre aquest paisatge continu que podria arribar a ser inspirador –pensar que durant l’hivern ha anat verdejant, mica en mica, que a l’estiu potser seran camps segats, i hi apilaran bales de palla- abrupta el miratge. Què és aquest monstre metàl·lic enmig del no res? Hem arribat.
Control de seguretat, pàrquing, agafar el carnet d’identitat i poca cosa més; que dins no es pot passar res. Repensar el què hem de dir, controlar el temps; a ratlla els nervis i les emocions.
"Locutorio" 1 crida el funcionari i s’obre una porta corredora de vidre i tothom es reparteix. Hi ha parents que ho fan amb calma, hi semblen avesats. N’hi ha que estan nerviosíssims, es mosseguen les ungles, ens miren estranyats.
Entra el Raül i sembla un gladiador. Està moreno, té uns bíceps que fan por, llueix un somriure contagiós. Pica el vidre, ens llança petons, ens pregunta com estem. Sembla mentida, nosaltres tardem a parlar, és com si esperéssim consignes, ell coneix el protocol. Agafa el telèfon i el mando. El Sergi li agraeix la carta que ha escrit per a ell i tots els companys del Polònia. Li fa broma: “Ja podries haver vingut rapat i em feies el canvi”. Per posar en context, el Sergi fa de Raül (i d’Albert Rivera) al Polònia. Riem. Ens explica les rutines. Que fa una estona de gimnàs cada dia, però abans en el mòdul de respecte on es troben (son veïns consecutius de cel·les amb l’Oriol i el Quim) han de netejar vidres, fregar el terra. Després hi ha temps per les altres coses: esport, estudi, escriure. Mens sana in corpore sano. Això també se li veu, que llegeix, que estudia, que escriu. Reflexions, mirada llarga, cursa de fons. Som en una cursa de fons.
Reparteix feina, ens comenta coses que té pendents. Un article, uns papers escrits que hem de remirar. Anem acotant el temps, enfilant temes i encàrrecs, sense perdre l’humor, sense oblidar la gravetat.
A la presó no tens dret per decidir res, ens diu. Res, és res, pràcticament ni pots decidir quan has d’anar el lavabo. La vida al mòdul 7, aquest espai de respecte on els interns gestionen molts aspectes del seu funcionament, les normes són molt estrictes. Per exemple, les habitacions han d’estar impol·lutes, els llits fets (i sense cap arruga), els passadissos, netíssims. Us ve el cap la imatge de l’Oriol fregant? “Aquí a la presó si ets un pres, t’has de comportar com un pres. Un dels pocs drets que tens és el de la teva intimitat. I és molt preuat. Compartir cel·la no té res a veure amb la intimitat, vius la teva vida al wc de l’altre”. Les imatges que es van publicar a l’Ara i, més tard, a La Sexta va amenaçar aquest petit privilegi de la intimitat d’una cel·la individual, que és com un estatus dins la presó. La reacció del centre va aguditzar les normes: res de rellotges en una visita familiar, res de fulls o llapis en altres situacions, on s’era més laxa. Els va assenyalar. Desconfiança recíproca: si ens treuen alguns d’aquests privilegis per culpa vostra... i l’amenaça: canvi de mòdul.
Les imatges potser han anat bé per construir un relat per reforçar la ignomínia d’aquesta presó. Però allí dins, com a tot arreu, tot té un preu. Sortir de la fila, també. A vegades ens podem embrancar en discussions ètiques sobre què està bé i què està malament. Disquisicions periodístiques que deixen al marge el subjecte de la notícia, que obvien les conseqüències que poden tenir per qui és víctima dues vegades.
Discutir, intercanviar opinions, prendre decisions, poder-se equivocar. Això s’assembla molt a la llibertat. “La privació de la llibertat és el pitjor que es pot fer a una persona. Només hi ha una cosa que considero més injusta que aquesta: frivolitzar-la”. Les televisions estatals que es veuen des de Madrid, no tenen discursos gens encoratjadors. “Tenim molta feina per fer”, encara, diu el Raül sense perdre el posat seré.
Serenitat. Fortalesa. Dignitat. Capteniment. Coratge. Valentia. Seguretat. Confiança. Política. Justícia. Llibertat.
Amb això, els funcionaris ens regalen uns minuts extres, que esgotem, amb inquietud i gratitud. Ens relaxem una mica. “El més fotut no és situar-te en el pitjor dels escenaris, que són 30 anys, seria molt vell! El pitjor és els fills. La família. Jo hi tinc un tresor a fora, en sóc conscient, això sí que em fa sentir privilegiat”. I s’acaba. Sense previ avís. Mormoleja però no el sentim. Tot queda enrere. Petons, abraçades, puny alçat, somriures que es forcen una mica; tot a banda i banda d’un vidre. I tothom pren camins diferents. El Raül se’n va cap a una avantsala d’espera on es van reunint tots els interns. Què hi fa aquest gegant aquí dintre? Nosaltres cap a fora. Hem sigut els que encapçalàvem el grup a l’hora d’entrar i els últims de sortir. Què hi foten aquí.
Sortim a fora escopetejats. Respirar aire. Perdre la mirada. Fa un dia bonic. Estem en silenci. La primera sensació és de ràbia; un forat a l’estómac. Desesperació, mirar-se els murs amb incredulitat. Tristesa, reprenem el camí de tornada a casa. Un conill saltironeja pel mig de la carretera. Camps daurats, paparoles. Podries dir que sembla bucòlic si no acabessis de viure una de les experiències més colpidores de la teva vida.
Parem a El Quijote, tan abastament glossat. Ens rep un veí d’Estremera, que parla català: “Aquí en som uns quants; un de Navarcles, un de Granollers”. I ens pregunta: “Com els heu vist?” El propietari, l’Antonio Picasso, és de Terrassa. Hi encaixo la mà, jo també, li dic. “Ahir vam tenir els de Valls, per aquí, van fer un castell al pàrquing i em van trucar de la Guàrdia Civil. Els vaig dir que això era un espai particular i si volien fer un castell, que el fessin. Només faltaria”. És fill d’un immigrant de Lleida i una immigrant de Montpeller. La seva germana i els seus germans encara viuen a Terrassa. I em diu, “mira, mira”. Al menjador interior, encara tancat, hi ha un quadre de les esglésies romàniques de Sant Pere. “M’agrada molt tenir-lo”. Contrasta amb les pintures de molins i pobles enrunats de les altres parets. I encara més, amb la decoració del bar: tota mena de caps de bestiar dissecats.
Abans de marxar: l’altre català ens desitja bon viatge “tard o d’hora, sortiran d’aquí. Segur. Ànims”. I se sent un “viva Cataluña”. I amb aquest ànim i aquesta solidaritat humil, marxem d’allí, d’aquell pàrquing empolsegat, d’aquell indret tan indòmit.
Tard o d’hora els traurem d’allà. Amb la dignitat intacta. En llibertat. I per la llibertat.