Finestres primes i amb fuites als marcs, parets poc aïllants i calderes de gas: a més d'antic, el parc d'habitatges de Catalunya és molt poc eficient energèticament. Les conseqüències són severes per a qui hi viu, i per al planeta en general: cal molta energia per a escalfar una casa a l'hivern i refrescar-la a l'estiu, ja que molta "s'escapa". Això no només és un malbaratament d'energia: també dispara les factures del gas i de l'electricitat. 

L'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) calcula que tenir una etiqueta E al certificat d'eficiència energètica, una de les qualificacions més baixes, pot suposar un increment de prop de 1.000 euros anuals en els subministraments, en comparació a un habitatge eficient. Una estimació vista amb bons ulls per diverses persones expertes consultades per Nació.

Aquesta etiqueta, la E, així com les que són encara més baixes, la tenen el 83% dels habitatges de Catalunya que han sol·licitat el certificat, que ronden els 1,3 milions. És un càlcul homologat a escala europea que avalua l'eficiència energètica d'una casa, un pis o un bloc de pisos: analitza l'aïllament de les parets, terra, portes i finestres —quanta energia fa falta per mantenir una temperatura confortable?— i el sistema energètic, és a dir, si la caldera és de gas o elèctrica.

El resultat final es tradueix en una escala de la A a la G, amb colors que van del verd al vermell, tant per al consum energètic no renovable com per a les emissions de CO₂, els dos indicadors que componen el certificat. Una auditoria obligatòria per a qualsevol propietari que vulgui vendre o llogar l'habitatge, ja que dona pistes als compradors o als llogaters de quants diners costarà climatitzar-lo. Una qualificació baixa condemnarà qui viu a pagar altes quantitats de diners per a encendre l'aire condicionat o la calefacció. A la pràctica, també significa que molta gent que no s'ho pugui permetre passi molta calor a l'estiu, o molt fred a l'hivern.

Una qüestió d'antiguitat (i de renda)

Així, només l'1,5% dels habitatges de Catalunya que han sol·licitat el certificat han obtingut una qualificació d'A, i un 6,3% addicional tenen una B o una C. Són dades de l'Institut Català de l'Energia (Icaen) publicades al portal de transparència del Govern i que demostren que el gran gruix dels habitatges tenen el nivell E, el tercer per la cua. El 2030 serà la qualificació mínima que la UE exigirà per a qui vulgui vendre o llogar un habitatge —excloent els habitatges F i G, que suposen el 32% dels certificats.

Així i tot, tres anys més endavant, el 2033, vuit de cada deu habitatges en quedaran exclosos: serà necessari, com a mínim, exhibir un certificat D. És una de les principals mesures de la directiva europea d'eficiència energètica dels edificis, que d'aquí a set anys s'endurirà substancialment. A Catalunya, només el 17% dels certificats emesos atorguen un nivell D o superior. Tota la resta de propietaris estaran obligats a dur a terme reformes importants si volen llogar el pis o, eventualment, vendre'l.

Aquestes dades reflecteixen les dades dels edificis que han demanat un certificat energètic, que costa al voltant de 100 o 150 euros, però no inclou la major part del parc d'habitatges de Catalunya. A Barcelona, per exemple, només el 10% del parc està certificat, explica Mireia Sender a Nació, arquitecta i investigadora de l'Observatori de l'Habitatge de Barcelona (O-HB). Un estudi d'aquest centre de recerca va simular la despesa energètica de tots els habitatges de la capital, estimant que el 81% tindria una qualificació E, F o G. "La immensa majoria d'edificis són vulnerables energèticament", sentencia Sender.

Tot plegat, males notícies molt relacionades amb l'antiguitat del parc d'habitatges de Catalunya. Arreu del país, el 69% dels habitatges van ser construïts fa més de 35 anys i el 37% existeixen des d'abans del 1970, quan l'eficiència energètica no era una prioritat per als constructors ni les administracions. La correlació és clara: els municipis que tenen una gran proporció de pisos antics també acumulen més certificats energètics desfavorables, fins i tot tenint en compte les diferències de renda entre poblacions. En canvi, a parcs més moderns, més eficiència energètica. També hi ha una relació entre la riquesa del municipi i la seva proporció d'edificis ben aïllats. Així, les persones que viuen en municipis més pobres també han de fer front a factures més cares.

L'obligació funciona més que les subvencions

En la darrera dècada, més d'1,3 milions de cases, pisos i edificis han demanat un certificat energètic. La xifra és així d'alta gràcies al fet que és obligatori tenir-lo per poder vendre l'habitatge (això ha motivat 643.000 certificats) o posar-lo per llogar (517.000). Una mesura per protegir els llogaters i compradors de despeses en subministraments inesperades: saben exactament a quina mena de lloc s'estan mudant.

Per contra, els ajuts i les subvencions a la rehabilitació d'edificis només són responsables de 40.000 certificacions, malgrat les múltiples convocatòries amb fons Next Generation perquè la ciutadania millori els seus habitatges. 66.000 persones, a més, l'han demanat de manera voluntària per a conèixer l'eficiència de casa seva.

En tot cas, si bé la proporció de qualificacions positives (de D en amunt) és molt superior en habitatges que han estat reformats fa poc (38%) que entre els que han demanat el certificat per a vendre'l (12%) o llogar-lo (16%), si es miren els nombres absoluts la història és força diferent. 75.000 cases en venda i 82.000 en lloguer han aconseguit un certificat que encara serà vàlid a partir del 2033, molt per damunt dels 15.000 habitatges auditats després d'haver-se reformat amb l'objectiu de demanar una subvenció.

"Sembla que l'obligatorietat és l'única manera de fomentar-ho", apunta Sender, que també assenyala que la responsabilitat individual no sempre és assumible: "Molts cops els propietaris no tenen els recursos per a fer una gran remodelació, inclús quan viuen en aquell habitatge".

L'eficiència energètica també depèn de l'entorn

Les parets, les finestres i la caldera no són els únics factors a l'hora de determinar com és d'eficient un habitatge. Tot depèn, és clar, d'on estigui situat. "No és el mateix tenir parets fines a Barcelona que a Puigcerdà", exemplifica Esteve Garreta, arquitecte especialitzat en eficiència i certificació energètica. Precisament, la tasca d'avaluació consisteix a calcular, mitjançant eines homologades, quanta energia és necessària per a assolir temperatures "confortables": 21° a l'hivern i 25° o 26° a l'estiu, tenint també en compte les condicions d'humitat del territori.

A Catalunya, les concentracions més grans d'habitatges poc eficients es troben al Moianès, l'Empordà i el Berguedà, seguits d'algunes comarques gironines i de les Terres de l'Ebre. Per contra, comarques d'interior com el Pla d'Urgell i l'Urgell, o pirinenques com el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça són les que presenten una major proporció de certificats més adequats. Destaquen, també, per tenir un parc d'habitatges especialment modern, especialment els territoris de l'Alt Pirineu.