Que la nostra civilització ha perdut de vista l’essencial es torna a comprovar en el pes mediàtic de dues notícies recents: la mort d’un gos a trets i cops de peu per part del tinent d’alcalde d’un municipi català (en presència, això també està resultant essencial,  de l’alcaldessa!) ha ocupat tant espai informatiu com el suïcidi d’un grec de 77 anys davant la penúria irrevocable on l’havia dut la crisi econòmica hel·lena.

S’ha estès un pensament relativista on els animals ja es conceben com a titulars dels drets, de manera que un gos proper revesteix tanta importància com una persona llunyana. Li pot passar a qualsevol, perquè ¿qui no ha tingut la temptació de dir que hi ha gossos més humans que moltes persones que coneixem? I sí, és cert que una part de la humanitat ha perdut de vista per quina raó es distingeix de la resta de la natura, però malgrat tot, ¿no sembla incomprensible que molts animals rebin millor vida que els nens soldats de Joseph Kony, el senyor de la guerra? I si es dóna aquesta paradoxa, no és perquè hàgim entès que no cal ser humà per participar del sagrat misteri de la vida, ans perquè hem oblidat la nostra tasca central, l’exercici de la llibertat, la que ens distingeix de qualsevol altre peça de la creació.

És per això que el relativisme general, estranya derivació de la troballa einsteiniana de la relativitat, ha conreat un pensament polític on els diners es transformen en paràmetre de la llibertat. Així són (i així menteixen) els programes electorals, i així, per parlar del nostre, la independència catalana s’articula sobre el desig de poder manegar de ben a prop una major, sempre major, mai suficient, quantitat de diners. S’ha produït una desviació en la idea originària de la independència com a llibertat, que rau, com el suïcidi del grec, en l’oblit de què l’home feliç no duia camisa.

Tanmateix, els diners no són l’essència, però l’autonomia fiscal pot conduir a la virtut, si, com en el cas dels bascos i navarresos, es transforma en una oportunitat per decidir el nivell de immoralitat de decisions que vinguin de fora, per exemple l’amnistia fiscal, que acaba de treure’s de la màniga el govern central. Ells podran destriar entre un gos i un grec, i potser nosaltres podríem trobar sentit al viatge que estem a punt de començar.