L'endemà de la davallada electoral del 25N, l'entorn mediàtic de CiU es va conjurar amb un únic mantra: Catalunya havia de tenir un “govern fort”. Vist que l'objectiu de la “majoria excepcional” havia sortit llufa, ara calia convèncer ERC perquè se sumés a un executiu de coalició liderat per Artur Mas. A priori la cosa havia de ser fàcil, doncs els oracles convergents ens havien presentat Oriol Junqueras com un líder allunyat dels perfils més esquerranosos del seus predecessors. El tret, però, ha tornat a sortir per la culata. ERC, si bé ha votat a favor de la investidura de Mas, ha decidit restar fora de l'executiu. Els 21 diputats republicans s'han compromès a donar suport al Govern en base a dues premisses: la realització d'una consulta en el termini de dos anys (prorrogables de mutu acord) i un gir social en les polítiques de la Generalitat.

L'acord ha estat batejat pels ideòlegs del sobiranisme com a Pacte de la llibertat. Però al marge de floritures literàries de gust dubtós, s'imposa un bany de realitat: aquest Govern de fort no en té res. Una mica de perspectiva històrica: només en una ocasió CiU ha governat la Generalitat amb menys escons que ara. Va ser el 1980, en les primeres eleccions autonòmiques, quan va aconseguir 43 actes. La situació no es pot comparar, perquè Jordi Pujol va tenir llavors el suport de dos partits: l'ERC d'Heribert Barrera i Centristes de Catalunya. L'escenari de Mas és molt més advers. Tot i que aritmèticament podia sumar amb ERC, PSC o PP, en realitat havia de triar entre ERC o la defenestració. No podia ser d'altra manera si no volia trair el seu programa. Els republicans, conscients de trobar-se en una situació privilegiada, han fet valer la seva força. No només no han entrat al Govern –estalviant-se part del desgast de les retallades– sinó que han obligat a Mas a fer una dolorosa esmena general a la seva política fiscal. Alguns opinadors han volgut vendre aquest “gir social” com un retorn voluntari a les arrels socialdemòcrates de la primera CiU de Pujol, però l'argument, després de l'orgia d'austeritat dels últims dos anys, és poc menys que ridícul. L'única raó d'aquest viratge és l'extrema debilitat del president.

Mas encara una legislatura en què, recorrent a les metàfores marineres, navegarà per un mar turbulent amb un vaixell ple de vies d'aigua. Més enllà del previsible xoc amb l'Estat espanyol i de l'oposició d'esquerres i dretes de tot signe al carrer i al Parlament, el problema de debò el tindrà a l'hora de gestionar els seus teòrics aliats. ERC li ha fet confiança en primera instància, però és probable que se n'acabi desmarcant si CiU comença a dubtar de la consulta o pretén alentir els tempos. Per contra, si Mas es manté ferm en la seva aposta, haurà de gestionar el malestar dels sectors més moderats de la federació, no només a Unió –amb un Duran cada cop més insolent- sinó també dins de Convergència, on hi ha qui ara qüestiona un líder que fa poc aparentava ser sòlid com una roca. Però per sobre de tot això el president haurà de fer front al malestar del seu soci més fidel: la patronal. Els empresaris ja estaven inquiets amb l'aposta sobiranista, però haver-se d'empassar una política fiscal a gust d'ERC ha estat la gota que ha fet vessar el got. El malestar de les classes dirigents és notori: només cal llegir La Vanguàrdia. L'única alegria de Mas és que El Mundo continua esquitxant acusacions sense fonament contra la seva persona i que Wert seguirà de ministre d'Educació. Dues cortines de fum de manual.

Artur Mas va dir en el seu discurs d'investidura que tots els grans canvis s'han de fer a contracorrent. Té tota la raó del món, però el cert és que, sent realistes, l'escenari és massa espinós per algú que fins fa tres mesos era el guardià de l'statu quo. Tinguem-ho clar: per molta literatura que produeixin els joglars convergents, la partida del president va acabar el passat 25 de novembre. En aquests moments, gràcies a ERC i com a conseqüència d'una situació social d'excepció, se li ha permès jugar en temps de descompte. I ja se sap que en les pròrrogues qualsevol error pot ser definitiu. Passarà Mas a la història només com un fidel servidor de la Troica, o també com l'home que va obrir la porta al futur estat català? Això ningú no ho sap encara, però en tot cas, als independentistes no els hauria de preocupar gaire. Potser Mas serà el president de la independència... o potser no. Ningú és imprescindible, i si CiU no vol o no pot assumir el repte d'exercir el dret a l'autodeterminació, al llarg dels pròxims anys haurà d'emergir una nova majoria política que doni respostes a les necessitats de la societat. Unes necessitats que en aquests moments es dibuixen en tres eixos: autodeterminació, justícia social i democràcia real.