Pere Navarro s’ha fet un home. No és que hagi trencat amb el PSOE –les relacions simbiòtiques es corregeixen però no es trenquen- sinó que ha trencat amb l’estratègia que li van fer a mans els seus antecessors. L’estratègia era senzilla: posar Chacón al capdamunt del PSOE i, des de la talaia espanyola, reconquerir territori a Catalunya amb un contingut que aplanés el conflicte espanyol. Amb un contingut diguem-ne metropolità –el nucli del poder al PSC- i, sobretot!, contrari al cami convergent, perquè de sempre el PSC està obsessionat amb Convergència, i no sé si la viceversa es dóna amb la mateixa intensitat; crec que no. Aquesta estratègia, que era si fa no fa suïcida donades les circumstàncies, és la que Pere Navarro s’ha carregat, alliberant-se –i doncs “decidint”- de la càrrega del trident que el va posar al comandament. És cert, però, que el sector catalanista no hagués aguantat una votació diferent de la que es va produir: trencar el PSC hauria estat més ràpid que les peres partides amb Rubalcaba i Chacón alhora. Ara Chacón ha de mantenir la seva ambició en solitari.

Això és important per a l’exigència d’una votació que faci real el dret a decidir. Aleshores el PSC recuperarà Espanya, o potser no, perquè les peces corren pel taulell a una velocitat que fa difícil preveure les jugades. El dret a decidir ja és més del 80% de la representació política a Catalunya i només en són fora el PP i C’S. Més clar, l’aigua. Hi ha el perill que la presència del PSC en els pactes els dilueixi –la síndrome del mínim comú denominador- i que hi faci més nosa que servei. Però això depèn de com es comandi –es lider- el moviment. La legitimació del dret, i per tant de la sobirania, dels catalans ha estat reforçada i això és d’agrair.

Espanya, mentrestant, mou les joguines per frenar-ho tot amb una Constitució que fa tantes aigües com les estructures que ha generat. S’arrisquen a perdre-ho tot, Catalunya i aquestes estructures que fan pudor de naftalina, de tan poc que les ha tocat l’aire.