Assisteixo a la presentació als mitjans de comunicació de la mesura de govern per al foment del català de l’Ajuntament de Barcelona. Són unes quantes dotzenes d’accions concretes a emprendre des de tots els àmbits de l’ajuntament a partir del mes de juny, quan hagin passat les eleccions municipals i s’hagi format el nou consistori. He format part del grup assessor, i per això m’han reservat, a mi i altres companys, un lloc a primera fila. Repasso el document i penso el mateix que el dia de la sessió de treball on el vam donar per bo: si tot el que s’hi diu es fa, i es fa de debò i a fons, la tendència del català a la ciutat es pot començar a revertir.
 
Però no em crec que es faci de debò i a fons si no se’n nomena un responsable amb noms i cognoms, amb projecció pública i amb poder per sobre de tots i cadascun dels regidors de l’equip de govern. Algú que es llevi al matí pensant només en aplicar aquest pla i se’n vagi a dormir a la nit pensant en el mateix. Algú amb dependència directa de l’alcalde o alcaldessa, i que tothom sàpiga ­–des del primer tinent d’alcalde fins al darrer funcionari– que actua en nom de l’autoritat màxima. Algú amb l’equip de suport tècnic necessari. Algú que hagi de donar explicacions públiques cada sis mesos de la feina feta i els resultats obtinguts. Algú que sàpiga que si no fa bé la feina serà destituït, però que també tingui la influència política per fer que qui es resisteixi a complir sigui destituït.
 
Si no és així, no tinc cap dubte que el document esdevindrà un més dels centenars de “plans integrals”, “pactes nacionals” i “mesures d’impuls” que reposen en l’immens cementiri de les bones intencions polítiques. Com que he vist l’administració per dins –quatre anys, departament de Cultura de la Generalitat, 2006-2010– no em crec cap pla d’aquest tipus si no hi ha algú que s’hi juga el coll, o el prestigi, o totes dues coses alhora. Ho dic aquí perquè també ho vaig dir en l’última reunió del grup assessor. Les dinàmiques són les que són, les rutines són acomodatícies, i si ningú hi està a sobre cada dia, les coses no es fan.
 
Torno a l’acte de presentació, que es fa a l’IEC. El condueix Jordi Martí, sisè tinent d’alcalde i home fort dels comuns a la màquina del govern municipal. Martí ha assistit personalment a les reunions de treball del grup assessor i sap de què parla. L’acompanyen dos representants dels grups polítics de l’oposició que s’han compromès a aplicar el pla: Gemma Sendra en nom d’ERC, i Ferran Mascarell en nom de Junts. No sé si algú més a la sala se n’adona: Martí, Sendra i Mascarell tenen una cosa en comú, tots tres són ex militants i quadres importants del PSC, i tots tres van trencar el carnet durant el procés, marxant, això sí, en tres direccions diferents. És una bona foto de la diàspora catalanista del PSC. Els socialistes no només van perdre catalanisme en aquella trencadissa, també van perdre qualitat, i això darrer no es diu tant però també explica coses.
 
El PSC menys catalanista i amb menys qualitat de la història només pot tornar a governar la Generalitat si l’independentisme l’hi regala. Salvador Illa s’ha colat a la festa de la centralitat per la finestra de la disputa entre ERC i Junts, però si en el futur vol fer el salt del protagonisme actual a les responsabilitats de govern només té dos camins: o amb una victòria electoral molt clara –només imaginable en un escenari d’enfonsament de l’independentisme–, o amb la col·laboració activa d’ERC (tripartit) o de Junts (sociovergència com la que ha funcionat els darrers quatre anys a la Diputació de Barcelona). Probablement, els pactes post eleccions municipals a les principals ciutats, capitals de comarca i diputacions provincials ens diran si ERC o Junts estan disposats a col·laborar en el retorn del PSC al govern de la Generalitat.
 
Tot això ho penso mentre miro i escolto Martí, Sendra i Mascarell. Els vaig conèixer tots tres quan eren del PSC. Mai no m’hauria imaginat que els acabaria veient en tres partits diferents que competeixen entre ells. Me n’alegro, però, de veure’ls compartint catalanisme i compromís per la llengua, un matí de febrer en una sala de l’IEC.