Tots tenim paisatges que ens són més propers que d'altres, més familiars, més quotidians, que pertanyen a l'oasi de la nostra intimitat i que serien, de segur, el darrer que voldríem perdre de vista i potser, fins i tot, l'últim que voldríem retenir a la mirada. En el meu cas, sense oblidar-ne d'altres que m'han configurat com sóc -als Països Catalans i arreu del món-, el paisatge més estimat és el de Cambrils i el de Tarragona.

Avesat a recórrer-lo per terra, al llarg de tota la vida, la possibilitat de fer el mateix anant d'un lloc a l'altre, però per mar, és una oportunitat excepcional que no es pot desaprofitar. I això és el que he fet aquest dissabte, gràcies a la Societat d'Onomàstica, entitat adherida a l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta institució té com a objecte essencial el foment de l'inventari, l'estudi i la protecció dels noms propis (onomàstica), dels de persona (antroponímia) i dels de lloc (toponímia).

No es tractava, doncs, d'una simple excursió amb vaixell, vorejant la mar tarragonina, com fan a l'estiu els turistes, culminant-ho amb un bon tec de peix al migdia, a bord de l'embarcació, sinó d'anar resseguint la costa, de Tarragona fins a Cambrils, tot passant per davant de Salou, sentint les explicacions dels experts que ens indicaven, de la mar estant, amb tota precisió, els noms de lloc, les fites, les senyes que vèiem en terra i que, durant moltes dècades els han servit per orientar-nos, tant en la bonança de la mar en calma com en el tràngol de les maltempsades i les ones en revolta.

Aquesta sortida amb vaixell era coordinada pel polifacètic Dr. Pere Navarro, filòleg de la Universitat Rovira i Virgili i autor d'El parlar de Cambrils, la també filòloga Montserrat Vidiella, que va escriure l'Onomàstica de Cambrils, i el pescador Joan Costa, fill del Miquel Nansa, tots ells cambrilencs com jo mateix o, per dir-ho en termes de casa, dos vileros i dos mariners, ja que Navarro i Vidiella són de dalt a la Vila i els altres dos som de baix a mar, altrament també dit la platja.

És el pescador de cal Nansa qui em comenta el retrocés irreparable que han tingut les embarcacions del llum, les que surten de nit a la pesca de la sardina, ja que, actualment, al port cambrilenc ja només n'hi resten dues. Mal averany, doncs, per a un sector que sempre havia estat emblemàtic i que, recordant la seva època de màxima esplendor, em retorna a la infantesa més feliç.

Entre la quarantena d'assistents, el màxim previst per a aquesta experiència, veig expedicionaris com Eugeni Perea, els ponentins Ramon Sistach i Carme Vidalhuguet, el valencià Emili Payà, els tarragonins Ramon Marrugat (de l'emblemàtica i ja desapareguda Llibreria de la Rambla) i Teresa Comas o Josep M.Virgili, referent simpàtic de la correcció lingüística a Twitter. El viatge, sempre sota l'amenaça d'una pluja que no acaba visitant-nos, transcorre sota un cel grisós en un dia rúfol i és, en general, plàcid, si bé la sortida a mar oberta i la navegació, amb vent de llevant, provoquen més d'un mareig entre els viatgers lingüístics, la pal·lidesa de rostre d'alguns dels quals estalvia comentaris.

El ritme tranquil i plaent del pilotatge, resseguint el litoral, però prou enfora per a apreciar-ne els detalls amb perspectiva, permet una explicació detallada de cada indret arran de l'aigua o terra ben endins. És així que anem aprenent o retrobant-ne, segons els casos, el nom, la identitat referencial dels indrets que guiaven els nostres mariners per orientar-se, de la mar estant, abans de l'arribada del GPS o el radar. De vegades són el perfil nítid de les muntanyes o els pujols retallats a l'horitzó, els campanars d'alguna església, una masia, una torre de guaita antiga o nius de metralladores republicanes de la guerra del 36-39.

Curiosament, el nom d'un indret en el paisatge no té res a veure l'emprat a mar amb el fet servir en terra, tot i tractar-se del mateix. La massificació balearitzada de la costa en tot el recorregut, sobretot en el cas salouenc, deixa al descobert l'agradable presència d'arbredes, bàsicament pinedes, allà on abans hi havia hagut càmpings durant molts anys.

A la costa de Cambrils és on el viatge arriba al zenit de la descripció i on retrobo el plaer d'un passat familiar que retorna, de cop, com en una descoberta inesperada. Aquí tenim barrancs, rieres i torrents i crida l'atenció la persistència en els topònims de l'article personal amb la forma "en" i "na", tan viva avui encara a les Illes Balears, amb llocs com la Pujada de Na Ponça, el Prat d'en Forés, el Mas d'en Bosch o el Torrent d'en Gener.

L'article masculí singular és el que ha estat sempre, "lo", pronunciat "lu", com en el cas de Lo Mas de l'Arany, Lo Regueral, Lo Pi Rodó o Los Quatre Camins. I variants interconnectades com Masos, Les Masies, La Masieta o Les Masiasses, al costat de Les Hortes Velles, L'Horta Jove, Les Bassasses o un sorprenent Guardamar, que ens transporta en la imaginació al Baix Segura, a l'actual límit meridional de la nostra llengua.

A l'època en què tot es feia per mar, les referències de distància eren unes altres i llocs en l'actualitat aparentment distants eren, de fet, molt més pròxims que alguns pobles situats a pocs quilòmetres, terra endins. Sempre m'ha cridat l'atenció, per exemple, la naturalitat amb què poblacions valencianes apareixien en el paisatge de la quotidianitat, en expressions com ara "Llarga a Dénia, que fa sec", o corrandes del tipus "A rondà't en venim Laura,/ amb guitarra i guitarró,/ lo Tità, el Miquel Malaca/ i dos de Benicarló".

Recordo com, per referir-se a algú que parla tot sentenciant amb l'experiència i el coneixement acumulat d'un savi -talment com qui descobreix un Mediterrani que sempre ha estat al mateix lloc, aquí al davant, i, per tant, no fa més que verbalitzar evidències constatades per tothom- es deia, amb el to escatològic que tant sovinteja en la llengua popular: "Sembla el savi de Guardamar, que va posar la mà a la comuna i va dir: és merda!"

Tornats al port de Tarragona, d'on ha salpat el vaixell, ens espera un dinar a bord. I aquest arriba en forma d'una generosa bullida de musclos, llagostins i uns fideus rossos dels quals no en queda ni rastre a la cassolarra on s'havien preparat 50 racions per a 40 comensals. Vi, cava i coca d'Els Pallaresos en són el llevant de taula, per més que la conversa s'allargui per a fer el cafetó en qualsevol dels concorregudíssims establiments de menjar que hi ha avui al Serrallo, el barri de pescadors tarragoní, totalment modernitzat i rehabilitat.

Ja en terra, doncs, la consulta a Twitter, les alertes informatives dels diferents mitjans i els missatges dels diversos grups de xat ens recorden on som, qui ens reprimeix i com de desorientats anem, sense GPS polític, ni senyes per mar que ens orientin. En tot cas, vingui el que vingui, millor que no ens agafi en dejú i sí amb la panxa plena i, sobretot, recordant el nom de cada cosa i els mots salvats, per si de cas.