Fa cinc anys que no es renova el Consell General Poder Judicial (CGPJ), un d'aquells organismes que guarden les essències de l'Estat. No hi ha metàfora més precisa del clima de confrontació entre el PSOE i el PP que les dificultats per posar al dia el govern dels jutges. Des del 2018, per tant, la cúpula judicial està caducada. La dada és rellevant perquè, en l'últim lustre, s'han pres algunes de les decisions més transcendentals dels tribunals espanyols des de la restauració de la democràcia. Hi ha hagut múltiples intents per renovar el CGPJ, però tots han acabat en fracàs. El més grotesc va arribar quan al senador Ignacio Cosidó -director general de la Policia en temps de Jorge Fernández Díaz, un càrrec que dona pistes sobre la seva concepció del poder- se li va escapar un missatge segons el qual, amb l'acord dissenyat amb el PSOE, el PP podria continuar controlant la sala penal del Tribunal Suprem "per la porta del darrere".

El pacte que elogiava Cosidó situava Manuel Marchena, president de la sala penal del Suprem, al capdavant del tot el CGPJ. Quedaven només uns mesos pel judici contra l'1-O al Suprem i Marchena no es podia permetre una situació com aquella, de manera que va renunciar al càrrec proposat i es va dedicar -i condemnar per sedició- els líders del procés. Tot semblava indicar que amb l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo al capdavant del PP hi hauria més possibilitats d'entesa, però la derogació de la sedició ho va evitar. Algú va dir al nou líder conservador que era una mala idea regalar a Pedro Sánchez la renovació del poder judicial quan s'estava a punt de reformar el codi penal, i Feijóo li va fer cas. Va ser la confirmació que Feijóo potser pensava que era millor guanyar Sánchez que no pas insultar-lo -la frase més destacada del discurs que el va entronitzar al capdavant del PP-, però que optar pel xoc amb el PSOE li donaria més rèdits.

De fet, Feijóo va guanyar les eleccions, però no amb la contundència necessària per governar. I ja ha triat quina oposició fer: la més dura possible a rebuf de la tramitació de la llei d'amnistia. Potser per convenciment, potser perquè pensa que és l'única manera que té per sobreviure al capdavant del partit com a opositor a Sánchez. El context -amnistia, mediador internacional, múltiples taules de diàleg- fa encara més difícil qualsevol intent per renovar el CGPJ. El PP pot defensar tantes vegades com calgui davant d'Europa que l'amnistia és un escàndol -Sánchez, sense els resultats del 23-J, hauria dit exactament el mateix-, però el que és veritablement nociu per al nucli de la democràcia espanyola és que el govern dels jutges estigui caducat des de fa un lustre. Les dècades anteriors no s'han de sacralitzar -només cal veure com han acabat els líders que les van protagonitzar, aquí i allà-, però almenys hi havia un cert sentit de la renúncia i de la institucionalitat. Un problema de mires, de talent o directament de nivell.

El problema és de mètode i de fons. De mètode, perquè el PP planteja que siguin els jutges els qui trïin el seu propi govern. De fons, perquè des de sempre s'ha fet política amb la tria del CGPJ -no fan tant hi havia vocals a proposta del PNB o de CiU, concessions en temps de necessitat- i aquest germen és difícil d'erradicar. I no és d'estranyar que al PP ara li sembli indispensable que els jutges s'escullin a ells mateixos per ocupar les posicions de la màxima responsabilitat: la tendència conservadora de la judicatura, com ha demostrat la reacció salvatge contra l'amnistia, és una evidència. Si no és per la porta del darrere, com celebrava Cosidó a finals del 2018, queda clar que al PP només li agrada l'actual sistema per triar el CGPJ quan té majoria absoluta. Ara només la pot somniar si va de bracet amb Vox.

I també hi ha una qüestió de substancial. Quan el govern espanyol de Mariano Rajoy va decidir subcontractar la resolució del conflicte amb Catalunya a la judicatura, els va autoritzar a fer política. Política, que per cert, tenia la virtut de no haver de passar per les urnes. I ara s'està demostrant -el PSOE ho està tastant en primera persona, tot i haver estat un partit encarregat de fortificar l'estat profund durant dècades, com ho testimonien figures de l'estil d'Alfredo Pérez Rubalcaba- que els jutges als qui es va atorgar tant poder no el volen deixar anar així com així. Si és tan complicat renovar el poder judicial i que es posin d'acord el PP i el PSOE, potser que contractin un mediador, o un verificador. Potser en podrien trobar algun a El Salvador.