Quan el 1966 el meu pare arribava a Sant Cugat del Vallès per treballar com a mestre a l'Academia León no sabia que el català era una llengua, i no un dialecte, i que Catalunya era una cosa ben diferent d'Espanya. Ensenyava en castellà i tampoc sabia quins dels seus alumnes eren catalanoparlants perquè no els havia sentit mai parlar-lo.

Així d'arribar, ja va decidir que volia aprendre català perquè, poliglota de vocació, li semblava que si vivia a Catalunya havia d'aprendre la seva llengua. Durant un temps va assistir a les conferències que la Universitat Autònoma, que aleshores estava a Sant Cugat, organitzava en català.

Però el cop de cap definitiu el va fer després de conèixer la meva mare, també mestra i de Roda de Ter. El meu avi matern, amb més paciència que ma mare, li va ensenyar el català. Era l'any 1976, jo ja havia nascut i el meu pare volia que cresqués parlant en català. Un any després, va poder assistir a les primeres classes reglades en català i aprendre gramàtica, ortografia i pronoms febles (per estrany que us pugui semblar li encanta).

En aquells anys la seva dèria era parlar i escriure perfectament el català. Per això s'enfadava i renyava els seus companys de l'escola de Figueres quan es dirigien a ell en castellà. Val a dir que la voluntat i determinació del meu pare pot moure muntanyes. Mai ningú es va riure del seu accent, ni dels errors que podia cometre i mai es va sentir incòmode o ridícul.

Amb la democràcia i l'Estatut d'Autonomia, el català passava a ser llengua oficial juntament amb el castellà. Entre 1978 i 1983 cada mestre ensenyava amb la llengua que volia, però els llibres seguien sent tots en castellà. Quan els meus pares van arribar a l'escola de l'Esquirol, el meu pare va fer un pas endavant i va començar a ensenyar a l'aula en català. Era l'any 1980.

Tres anys després, el Parlament de Catalunya, amb 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció, aprovava la llei que convertia el català en la llengua vehicular a l'ensenyament (excepte a la Universitat). El consens al parlament era absolut i també a les escoles.

Malgrat que una part molt important dels docents era d'origen no català, com el meu pare, tots van assumir la tasca de posar el català a les escoles i convertir-lo en la llengua vehicular. Ho van fer perquè van entendre que la llengua catalana era un patrimoni cultural i identitari de la terra que els havia acollit que mereixia ser mimada, conservada i depurada dels vicis del castellà. Va ser un moment que es va viure amb il·lusió i entusiasme i amb un gran compromís.

A l'Esquirol, que era un poble on sempre s'havia parlat català, però també a ciutats acollidores de les grans onades d'immigració dels anys 60 com Santa Coloma de Gramenet, que va ser una de les primeres poblacions en implementar el català a les escoles com a projecte municipal per evitar que se segreguessin els nens en escoles per qüestions de llengua.

Aquest esforç col·lectiu ha portat la nostra llengua a ser parlada per 10 milions de persones, a ser la vuitena llengua en implantació a internet (de les 6.900 llengües que hi ha al món) i la primera a Wikipedia en articles de qualitat, la desena llengua d'Europa, la vint-i-setena llengua del món en pes econòmic... i no acabaria. Un esforç titànic fruit de la dedicació, determinació i amor que moltes persones, d'aquí i d'arreu, han fet per viure en una societat diversa però amb una llengua comuna de comunicació, que ha estat també una valuosa eina de cohesió social. Fins ara.