La capital catalana més al nord del país ha acollit una veritable allau humana a l'acte polític més multitudinari de la història de Perpinyà. I, encara, milers de catalans que no van poder arribar-hi, tant pels embussos propis en aquesta mena d'esdeveniments, amb una assistència superior a la prevista, com per la col·laboració de la policia espanyola, que esmerçà tots els seus esforços per col·lapsar la frontera i impedir, d'aquesta manera, l'accés de més assistents al míting en qüestió. Els catalans independentistes van fer de catalans independentistes i la policia espanyola va interpretar, amb èxit, el seu millor paper, el de policia espanyola. Tothom, doncs, va complir amb la seva feina. I la jornada de dissabte ha estat tot un èxit per a l'independentisme català.
L'acte va permetre que molts compatriotes posessin els peus, per primer cop, a la Catalunya Nord, alguns s'hi estiguessin més d'un dia com a turistes i fent la seva pròpia descoberta d'aquesta part del país tan poc i mal coneguda. L'impacte econòmic positiu en el sector de l'hostaleria, la restauració, el transport i el comerç hi ha estat més que evident. Tant de bo la cosa no quedi aquí i tingui continuïtat en el futur, de manera que del Pertús a Salses i de la Guingueta d'Ix a Argelers, aquest espai geogràfic pugui incorporar-se, amb normalitat, a l'univers de referències sentimentals que tots tenim i que no sigui només flor d'un dia.
El moviment independentista, al sud, ha permès un reviscolament de la identitat catalana al nord, un ús de la llengua ben superior a l'habitual i amb una implicació, per exemple, dels batlles locals en la lluita antirepressiva, fins ara impensable, en un clar exemple de solidaritat catalana. I tot ha transcorregut sense el més mínim gest incívic, llevat, naturalment, de les pràctiques dissuasives protagonitzades pels uniformats de sempre, a la frontera.
Tot i que va sentir-s'hi la veu de més d'una força política i a l'escenari van pujar-hi representants de sigles diverses, és evident que l'estrella del dia era Carles Puigdemont. L'antic President i avui eurodiputat és, sens dubte, tot un líder de masses, en el qual molts dels que es van desplaçar a Perpinyà hi veuen la personificació de la resistència, el coratge i l'èpica, algú que sap "captar l'emoció del moment", com diria Lluís Companys.
Crec que el seu lideratge és més patriòtic que ideològic, més nacional que de sigles, per més que es presenti per una formació concreta. És també, actualment, el polític català amb més projecció internacional. Tot un capital, doncs. Però l'espai partidista al qual caldria enquadrar-lo és, en aquests moments, una constel·lació complexa de projectes, ideologies i interessos. Salvaguardar, en aquestes circumstàncies, una dimensió més nacional que de sigles no és gens fàcil, tenint en compte que el "seu" espai només té sentit, gruix i futur si ell el representa com a candidat.
Hi ha, a més, un altre factor no menor. Puigdemont ha tingut un reconeixement oficial legitimador, al nord del país, fora de tot dubte. Ha estat rebut pels representants de les dues principals forces polítiques, al capdavant de les dues institucions més destacades: l'ajuntament de Perpinyà, en la persona del batlle Pujol, pertanyent als Republicans, i en la del Consell General, representat per la seva presidenta, la socialista Malherbe. S'ha vist amb diputats i senadors catalans a París i batlles de diferents indrets i s'ha situat també com a personatge popular en ser rebut per l'USAP i immortalitzat el seu nom a les parets d'honor de l'emblemàtic club esportiu.
Dit això, sabent que JxCat no és, precisament, un tot unitari i ben cohesionat, que la intervenció del president d'ERC té poc a veure amb la de la secretària general del mateix partit, i que Òmnium i l'ANC no sostenen la mateixa posició, potser aquell mitjancer que el Parlament va aprovar que calia en les relacions amb el govern espanyol no fóra mala idea de trobar-lo i encarregar-li feina, sense sortir de casa. Una mica de claredat i orientació política no aniria malament, en l'actual moment en què hom té la sensació que, a la sínia de l'independentisme, cada catúfol va a la seva i així és molt difícil que s'aconsegueixi l'objectiu proposat.
No és gens fàcil d'entendre, posem per cas, que es qualifiqui d'enganyifa una taula entre el govern espanyol i el català, quan resulta que la delegació catalana és encapçalada pel President de la Generalitat, escollit per les mateixes sigles que les de qui fa l'acusació. Perquè: qui és que enganya? Si és una enganyifa, per què hi van, què hi fan allí? Defensar el diàleg com a pràctica democràtica elemental és del tot compatible, això sí, amb manifestar, alhora, un elevat nivell d'escepticisme quant als resultats finals. De fet, tots els processos d'independència nacional s'acaben sempre al voltant d'una taula de diàleg i negociació, tant se val el procediment emprat per a l'emancipació (democràtic o violent).
Si ens passem mesos cridant Sit and Talk, no té gaire sentit que quan, finalment, seuen i parlen, ho menystinguem i desaprofitem. Si no estem convençuts del que reivindiquem, si quan ho aconseguim ens hi girem d'esquena, incomprensiblement, val més que no ho reclamem, fins i tot per una certa idea de l'estètica.
Els catalans hem defensat i defensarem sempre el valor de la paraula. I de la mateixa manera que mentre ells parlen, la repressió de l'estat sobre els catalans independentistes no s'atura (judicis, fiances milionàries, limitació de drets bàsics com el de la lliure circulació de les persones, etc.), mentre nosaltres parlem, no hem de renunciar a avançar cap on vulgui la majoria de la societat, perquè no podem esperar eternament. Dialogar i negociar no sols és compatible amb mobilització popular i pressió econòmica i política, sinó que és del tot necessari que es produeixin. Així com no podem tornar a prometre horitzons immediats, quan no en són, tampoc no podem posar tot el nostre capital polític en la taula en qüestió.
El diàleg i la negociació, en la situació actual, pot resoldre alguns aspectes (com la llibertat dels presos), però no ens durà, en una sola oferta del dia de 3x1, l'amnistia, l'autodeterminació i la fi de la repressió política, judicial i policial. La unilateralitat, el sol instrument que ells no controlen, no pot exercir-se sobre el buit o amb llacunes immenses. Requereix força, intel·ligència i sagacitat. No podem tornar-nos a llançar a la piscina, amb gairebé gens d'aigua. Però tampoc parar màquines, pensant que de la taula en sortirà la solució de tot. Encara no. Un mitjancer per als nostres, que ajudés a acostar posicions, entre la Generalitat d'avui i la República de demà, potser no ens aniria malament. Fins i tot, ens estalviaria de donar-li feina a la taula hispano-catalana, perquè els d'aquí ja hi anirien amb una mateixa posició. Seria tota una novetat...
Un mitjancer per als «nostres»
«No podem tornar-nos a llançar a la piscina, amb gairebé gens d'aigua. Però tampoc parar màquines, pensant que de la taula en sortirà la solució de tot»
Ara a portada
-
Economia Junts diu que el seu aval a l'informe de Competència dona arguments a Sánchez per frenar l'opa al Sabadell Bernat Surroca Albet
-
-
Política Ayuso, la creadora del nacionalisme madrileny que escalfa a la banda per dirigir el PP Tania Tapia Díaz
-
Política La CUP, un any després del 12-M: del declivi electoral a la negociació (puntual) amb el Govern Sara Escalera
-