El càrrec més important que actualment té Espanya a la UE és el de Miguel Arias Cañete, comissari d’Acció pel Clima i Energia, una cartera amb menys capacitat de decisió que la que exercia abans el socialista Joaquin Almunia, que a més era vicepresident de l’executiu comunitari. Les coses van començar a torçar-se el 2012 quan Espanya, que aspirava a ocupar una cadira al comitè executiu del BCE per tercera vegada des de la seva constitució el 1998, va perdre la seva posició en la institució monetària amb seu a Frankfurt. El candidat per aquest lloc era Antonio Sainz de Vicuña, però va ser per al luxemburguès Yves Mersch, i Espanya, la quarta economia de la zona euro, es va quedar per primera vegada sense representació en el directori del BCE, format per sis membres.

La demostració d’impotència més flagrant es va produir el passat mes de juliol, quan el ministre d’Economia Luis de Guindos va perdre la batalla davant l’holandès Jeroen Dijsselbloem per presidir l’Eurogrup. Un any abans, Rajoy havia anunciat a bombo i plateret el suport de Merkel a la pretensió espanyola de situar el ministre de Guindos al capdavant de l’Eurogrup i a Arias Cañete en un bon lloc a la Comissió, després de fer junts sis quilòmetres de peregrinatge a prop de Santiago de Compostela. No va servir de gaire. La pèrdua de pes d’Espanya a la UE és dramàtica. Des de la seva adhesió el 1986, l’Estat ha rebut quantitats ingents de diners provinents d’Europa, que s’han dilapidat a cabassos. La marca Espanya està molt desprestigiada. La seva mala imatge a la UE deriva fonamentalment del malbaratament dels fons estructurals i de cohesió. És el país que més n’ha rebut, però continua a la cua, amb l’atur pels núvols com a fita més emblemàtica.

Aquests dies el PP i el PSOE omplen portades de diaris. Es produeixen debats de no investidura coneixent el resultat abans de començar. Tot és de cartó pedra. No és només la manca de cultura de coalició, sinó que no poden pair la formidable pèrdua de vots que han patit. No volen admetre que ja no són els reis del mambo. Ni l’un, ni l’altre. Espanya es troba en un estat de feblesa política extrema. Ells que vagin fent, que continuïn amb les seves escenificacions i espectacles. És un món que s’acaba, les darreres llambrejades. Deixem els focus per a ells, nosaltres a la nostra. Ara toca fer feina de formigueta, discreta.

Quatre dies després de la seva posada en llibertat, Arnaldo Otegi va fer una crida a obrir un segon front independentista a l’Estat, davant milers de persones al velòdrom d’Anoeta. Interessant. Convindria, però, que no ens paréssim aquí i miréssim més enllà. Catalunya, per la seva situació, sempre ha viscut de cara a la Mediterrània, i ha d’aspirar a esdevenir un actor de primer ordre a les dues ribes en un futur pròxim. Però hi ha un país a ponent, de mida semblant a la nostra, del qual podem aprendre molt. Portugal va aconseguir la independència el 1640, el mateix any que nosaltres ho van intentar però no ens en vam sortir. Segurament hi té alguna cosa a veure la seva proximitat a Anglaterra, en lloc de França. Malauradament, vivim d’esquenes. Tenim Espanya al mig que fa tot el que pot i més per separar-nos.

Amb paraules de Sebastià Bennasar, periodista i escriptor mallorquí amb un peu a Barcelona i un altre a Portugal, “aquest país, el segon que més m’estimo del món, és un gran desconegut a casa nostra; els diaris catalans no hi tenen corresponsals estables, les editorials no tradueixen els seus llibres”. Potser ja comença a ser hora d’establir ponts, ni que sigui per millorar la nostra relació amb el món anglosaxó. Ens emmirallem molt en els països del nord, amb un punt de supèrbia. Sempre ens serà més fàcil tenir Portugal d’aliat. Al cap i a la fi, som també un país del sud d’Europa. Hem de tocar més de peus a terra. Portugal ens entendrà millor que ningú: tenim el mateix veí i històries semblants. En el context de la Primera Guerra Mundial, Fernando Pessoa, un dels més grans poetes i escriptors de la literatura portuguesa, recelós amb Castella i amic de Catalunya, considerava la desintegració d’Espanya com un fet consumat.