A Itàlia, l'epicentre de l'epicentre de la pandèmia de CoVid-19, ja s'han diagnosticat quasi 25.000 casos a vint regions de nord a sud de la península. Els 1809 morts per aquesta malaltia s'incrementaran perquè els hospitals estan plens de pacients en estat crític. Els que avui desborden les Unitats de Cures Intensives, van contagiar-se fa dies i molts dels que desenvoluparan la malaltia ja estan contagiats, però encara no ho saben.

Lluitar contra un enemic microscòpic, invisible a la mirada humana, no és fàcil. Resulta especialment cridaner escoltar solucions fàcils a un problema que el mes de gener, quan el Director General de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), Thedros Adhanom va qualificar-ho de problema de salut publica universal, no van prestar-li cap atenció.

M'hauria agradat escoltar un altre discurs del president Sánchez, hauria volgut que el seu llenguatge incorporés expressions de reconeixement de la situació i la feinada feta per l'autogovern descentralitzat, m'hauria agradat un altre redactat del decret que estableix l'estat d'Alerta, però no tinc temps ni esma per a retrets.

M'hauria agradat que el president de la Generalitat hagués demanat més agilitat en la realització de proves específiques per a determinar la infecció pel virus SARS-CoV-2 fa unes setmanes i no avui quan ho exigia al govern d'Espanya.

Preferiria que els meus coneguts no m'haguessin d'enviar frases desafortunades d'eurodiputades o preocupacions pels colors d'un anunci fetes per membres del govern de Catalunya. No podem gastar energies en això i no és el lideratge que els treballadors sanitaris i d'altres serveis d'emergències necessiten.

Les decisions de confinament són adequades. Però totes les decisions que contravenen la tendència natural dels humans són difícils d'implementar. Els humans som gregaris i no sabem viure aïllats. Quan una administració, la que sigui, dóna l'ordre de confinar-se a llurs cases, la pregunta sempre és "com ho faran per fer-la complir?, com evitarem la insubmissió dels que convoquen trobades d'amics?, els que segueixen quedant amb la penya?, els que creuen que l'edat els protegeix i es comporten amb inconsciència?.

El confinament és la solució. I la vida sense abraçades, sense petons, sense aproximacions a altres humans que veiem com inofensius perquè són coneguts o amics, no és fàcil. Tots, cadascú de nosaltres pot estar alimentant el monstre.

Els que mostraran xifres preocupants d'internament hospitalari, ja estan contagiats, probablement ja ho estaven quan la decisió d'elaborar un decret sense fer sentir partícips a altres administracions. Els treballadors que mostren una motivació que emociona en tots els centres d'atenció sanitària voldríem no haver d'escoltar retrets durant les setmanes vinents. Una part d'aquests treballadors també emmalaltirem, alguns potser serem víctimes mortals en una pandèmia que ens ha fet prendre consciència que l'atenció mèdica universal i els serveis de caràcter social són uns béns essencials quan la malaltia mostra la seva cara més greu.

Analitzarem el comportament polític, l'eficàcia d'una o altra decisió quan hàgim superat la pandèmia: ara mateix, la meva petició és que allò que s'ha aprovat es faci complir. No hi ha res pitjor, no hi ha major pèrdua de credibilitat i d'autoritat que dictar normes que no es compleixin; sobretot quan ens hi va la vida.

No m'agrada veure les cruïlles del meu país plenes de policia i encara menys d'uniformes policials, però contra un virus que no té tractament específic i que mostra uns nivells de contagi i mortalitat elevats, el confinament és imprescindible.