La Laura és un personatge real, de carn i ossos. Viu fora de Barcelona, a vint minuts en cotxe, acaba d’estrenar els quaranta i el que més li agradaria és estrenar pis, que els ha quedat petit. Però amb dues criatures, una feina precària i un sou “normal” de comercial del seu home, ni s’ho planteja.

La Laura es considera d’esquerres, es defineix progressista, se sent catalana com la que més. Els seus pares són de Múrcia, vinguts aquí fa molts anys, abans que ella arribés al món, i ara jubilats, retornats allà. Ha votat un partit d’esquerres no majoritari. No sap si tornarà a fer-ho. Les respostes que busca creu que no li dona ningú. Però ens escoltem quan parlem de política i del país, n’hem pogut parlar sempre, i també sempre trobem espais comuns.

La filla va a l’escola pública, el nen a la llar d’infants privada. Costa diners, si, “però és el que hi ha”. S’ha implicat en les protestes del seu centre per fer sentir la veu dels pares i dels  mestres contra les retallades. S’ha posat samarretes i ha fet murals per penjar a l’entrada de l’escola. Considera injust que els professionals de l’educació, com els de la sanitat, paguin els plats trencats. La seva feina és vital, diu. Han de treballar en les millors condicions. Amb  la mateixa contundència afirma que pares i mares tendim a relaxar-nos massa, i educar és sobretot feina nostra, per cansats que arribem al vespre, sentencia.

De la defensa de la llengua catalana en fa bandera allà on va. També a Múrcia, on els pares es neguitegen quan  veuen que obre una maleta imaginària  amb desenes d’arguments de tot tipus per convèncer amics i familiars. “El català no ens l’hem inventat per molestar, ni perquè no se’ns entengui. És la nostra llengua” . Com que l’estimen, la deixen dir, però no els convenç. El seu marit, molts menys apassionat en qüestions lingüístiques malgrat ser “de Barcelona, de tota la vida”, ja fa temps que li diu que ho deixi estar, que no val la pena. Ell també s’indigna quan els acusen de perseguir el castellà, de queixar-se per tot, de pensar només en la pela. S’indigna però calla, no com la Laura.

Ella segueix l’actualitat, llegeix la premsa, s’informa, te una recent addicció a les xarxes. Quan ens veiem em pregunta amb temença a on anirem a parar, què més ens han de fer  des de Madrid perquè ens plantem. Això ja ve de lluny, em recorda, però ara és insostenible. Els nostres diners, la nostra contribució seriosa, concretada en feina, recursos, impostos… La nostra paciència infinita, la nostra voluntat d’agradar i ser escoltats… així ens la paguen? De què serveix la pedagogia, em diu, ella que tanta n’ha fet.  Darrerament, cada cop que parlem em fa reflexionar més. El país es mou i molta gent, com la Laura, també. I són moviments importants, fets des del convenciment, el coneixement i una enorme consciència del moment que estem vivint.  Fa poques setmanes em va fer saber que ella no n’és d’independentista, però que l’estan empenyent amb força a ser-ho, i a transmetre inequívocament als seus fills que una Catalunya al marge d’Espanya pot ser vàlida, pot ser més pròspera. Que de considerar aquest moviment com a molt minoritari, ha passat a reconeixe’l a prop seu, en el veí, la companya de feina, un pare de l’escola,  a la cua del pa...  I no la fa patir el suposat trencament amb Espanya, sinó la capacitat que haurem de tenir per resistir embats fins ara desconeguts. Però em confessa que confia en el lideratge serè d’algú que sempre va de cara i diu les coses pel seu nom.

La Laura, una dona que és moltes dones en una, s’ha posat un cop més les piles i ha organitzat un bon grup de gent que des del seu poble, tant a prop de Barcelona, aniran junts a la manifestació del dia 11. En transport públic, ja des del matí, en família i amb ànim de participar en una concentració històrica, sabent-se protagonistes d’uns moments tan difícils com vitals. Ha convidat als seus pares, perquè vegin i opinin de primera mà, apel.lant a que ells també són catalans, pares i avis de catalans. Sa mare hi anirà, aprofitant que fa uns dies que és  aquí , ajudant en l’infraestructura de les primeres  jornades de llar d’infants del petit, i encara vacances de la néta gran. Ho farà per la filla, però també per respecte a un país que els va acollir. No em sorprèn, darrera una gran dona sempre hi ha una gran mare.

Que n’esperes de la mani, Laura?, li pregunto quan acaba de llegir aquest article, on s’hi reconeix i s’emociona. No espero altra cosa que major presa de consciència dels que estem aquí , coratge dels que han de conduir el procés, es digui com es digui. I des de fora, que ens vegin com un sol poble, sense fissures. Deixa’m canviar de registre, em demana, després de posar-nos tan trascendents. Voldria que ens veiessin  com l’encaix perfecte de les figures del Tetris. Tot encaixa, i l’espai es va fent gran. Si queda algun buit, no passa res, és menys harmònic, però el moviment continua i no s’atura.