Els asseguro que no pretenc exagerar. No soc de fer-ho. Creguin-me si els dic que, vagi on vagi, sigui on sigui, no hi ha dia que algú del món sobiranista, però no exclusivament, em pregunti què hem de fer o on anem com a país. La percepció més estesa és que el país no va ni sap on va. No cal dir que, normalment, qui m’ho esmenta és gent de base, no òbviament als líders polítics.
Després del breu intercanvi d’opinions, sempre penso com de bo seria per al país que els màxims dirigents dels partits o de les organitzacions sobiranistes fessin un esforç per sortir de les trifulgues diàries entre ells i tractessin d’oferir un marc general mínimament compartit de lluita i de futur. Renovaria l’esperança, i fins i tot el benestar quotidià, de molta gent.
Seria magnífic poder tornar a moure’s pels carrers dels nostres pobles i ciutats i notar aquella complicitat tan agradable que suposa participar d’un consens ciutadà ampli i engrescat. No cal demanar unanimitat de pensament, però sí un mínim de consens polític i social sobre com avançar. La situació catalana, espanyola i mundial és prou complexa com per a intentar-ho.
Refer el país —i em sembla que cal refer-lo de dalt a baix— exigeix convicció, claredat, voluntat i consens. Exigeix un programa d’intervenció immediat i un projecte de futur el més ampli possible, amb les classes mitjanes i treballadores com a principals beneficiàries. I això implica diàleg entre els dirigents, consens entre el sobiranisme i intel·ligència per il·luminar camins renovadors per al país.
Res d’això està succeint amb la intensitat que cal. Junts sembla decidit a complaure aquells que el volen fora de circulació. ERC sembla predisposada a confondre propis i estranys emetent missatges confusos i contradictoris entre Madrid i Barcelona. La CUP, on és la CUP? Mentre el sobiranisme vacil·la, el populisme fa forat amb discursos falsos i intransigents i s’apressa a ocupar l’espai buit creat per l’autoritarisme espanyolista posterior al 2017.
El resultat és que entre la gent que no fa política professional creix la preocupació, i fins i tot l’angoixa, per l’estat del país i el seu futur, i es multiplica l’enuig amb uns dirigents polítics que, de moment, semblen optar per contribuir a la confusió i al malestar abans que per produir una política nacional coherent i de consens. El malestar que mostra la societat catalana té a veure amb tantes coses, algunes cròniques, altres actuals; algunes internes, altres externes, que, creuades, ens diuen a diari que sense una àmplia voluntat política —fins i tot diria Cultural, amb majúscula— per afrontar-les de conjunt, a curt, mitjà i llarg termini, no és possible resoldre-les.
Recordem-ho. Està en dubte la qualitat de l’educació i de la sanitat. (Només faltaven els mossos espiant les assemblees d’educadors). El brutal greuge fiscal creix any rere any. La disbauxa de la mobilitat desgavella la vida diària de milers de persones. La degradació de determinats barris és cada cop més visible. La seguretat quotidiana està en qüestió. La precarització de l’habitatge és un fet. L’empobriment dels salaris és una realitat per a milers de persones i famílies. El desgast de les infraestructures és una evidència. El canvi demogràfic evoluciona sense una gestió clara. Els efectes de la judicialització política aviat portaran una dècada fent molt mal. L’obscura batalla cultural de l’espanyolisme contra el catalanisme és més potent cada dia. La minimització del català ja ningú la pot seguir negant. El populisme de dretes apunta a penetrar en la dinàmica electoral. I, mentrestant, la sorda batalla entre els partits sobiranistes continua.
Hi ha massa aspectes de la realitat quotidiana de la gent embolicats. Gairebé tots tenen solució, però cap política acaba de posar ordre en la seva resolució. La nostra és una societat cada cop més decantada cap a l’entropia, cap a l’acumulació de desordre i pèrdua de capacitat resolutiva.
He dit moltes vegades que cada problema que té el país té, en el millor dels casos, una solució, i en el pitjor, una i mitja. No hi ha tantes solucions com partits polítics. Mentre els partits sobiranistes accentuïn les diferències en lloc de buscar les coincidències, continuaran estenent confusió i neguit.
Els problemes del país són molts, estant entrecreuats i brollen de problemes que són estructurals. Resoldre’ls exigeix solucions de detall i de conjunt. Exigeix consens. Afrontar-los amb èxit exigeix el que podríem dir-ne una ferma reacció nacional.
No és acceptable ni recomanable seguir vegetant sense saber on anem. Els països van on se’ls porta. El sobiranisme partidista permetrà que el populisme ompli els buits que està deixant la política democràtica? El sobiranisme partidista permetrà que el PSC-PSOE ompli de normalitat anòmala els propers anys del país?
Per tant, si el sobiranisme democràtic vol revertir el que està succeint, ha de saber explicar cap on vol conduir el país. L’etapa de dol posterior a l’octubre de 2017 ja no és operativa. Cal reacció. Cal canvi. Can consens. Cal saber què proposa el sobiranisme en termes de progrés democràtic, nacional i social per al conjunt dels catalans. Cal afanyar-se a renovar el consens bàsic que ha d’orientar i impulsar la reconstitució política i nacional. Permetin-me la ingenuïtat: tal com estan les coses no hauria de ser especialment difícil refer el guió d’un programa de mínims de reconstitució nacional.
Òbviament, els partits i entitats sobiranistes haurien d’abordar-lo amb prestesa, sentit comú i voluntat de consens. El clima polític i social de Catalunya canviarà quan els catalans rebin del sobiranisme idees clares sobre on som i on anem. Per començar, sobre el molt que tenim de bo. Però també sobre les coses que és urgent canviar. Encara més sobre el que cal resoldre a curt termini. I, evidentment, sobre el país al qual tenim dret i podem aspirar.
No continuem vacil·lant. Sense un consens polític mínim del sobiranisme, el país continuarà encallat. Cal consens per recuperar la gestió de les institucions d’autogovern. Per recompondre la catalanitat com a nexe entre tots els catalans, nexe de valors, de convivència i de futurs compartits. Per refer un consens nacional de contraestat que permeti solidificar estructures de poder català, polítiques i cíviques, d’ara i de futur. Per reforçar el món local i territorial del país. Per relligar la societat civil i la catalanitat. Per difondre socialment els enormes mals derivats del greuge amb l’Estat, convertint-los en consciència compartida i mobilització efectiva. I, per tant, per reforçar les estratègies de confrontació amb l’Estat des d’una mobilització inequívocament democràtica i eficaç.
Des d’una lectura catalana, la qüestió més urgent és clara. Cal construir un nou consens polític sobiranista. Només així serà factible refer una majoria social favorable a una Catalunya autogovernada, inequívocament democràtica, justa, pròspera, benestant, europea i compromesa amb un món que està canviant els paradigmes que l’han estructurat durant els darrers 75 anys.
Em penso, doncs, que el sobiranisme independentista hauria de fer un esforç per deixar de presentar-se com una suma de màquines partidistes. Molts ciutadans agrairíem veure una treva entre els partits sobiranistes, especialment entre ERC i Junts, i aplaudiríem un consens estratègic i tàctic, encara que fos de mínims. Un consens que hauria d’il·luminar un sobiranisme renovat, capaç de tornar a vivificar les converses de cafè, els dinars de família o els encontres casuals. Seria senyal de recuperació de l’hegemonia perduda. Catalunya necessita una nova narrativa provinent del sobiranisme català; una narrativa que deixi de banda el lament i torni a mirar de cara el present i el futur nacional. Realista i esperançada.
Recordin, líders dels partits sobiranistes, que si la narrativa que s’imposa és la del populisme, intern o extern, o la de l’espanyolisme de la normalitat anòmala, el país seguirà estancat i retrocedint. Un prec, per tant, als dirigents sobiranistes: en el món especialment desordenat que vivim, esforceu-vos a posar ordre en els vostres propis idearis. Escolteu i feu un esforç per satisfer l’anhel de consens de l’àmplia majoria ciutadana sensata que existeix en aquesta complexa nació anomenada Catalunya.
La majoria sensata reclama consens polític i estabilitat social, i lògicament també avenç i no retrocés. Demana un país amb drets nacionals, exigeix gestió solvent, requereix millor democràcia, reclama una justícia més justa, una prosperitat actualitzada i que arribi a tothom, i un model de benestar que tingui en compte que l’ideari posterior al 1945 ha envellit estructuralment, i obliga a refer i ampliar el pacte social europeu; i, per tant, el pacte social català, avui esquerdat per totes les seves costures.
Un segon prec, doncs: en lloc de deixar-se conduir pel populisme, refem un sobiranisme centrat, coherent i intel·ligent, de consens, amb sentit d’estat, on el conjunt de les seves polítiques públiques busqui resoldre els problemes de cada dia i orienti la cerca de les solucions estructurals i institucionals a mitjà termini (estat propi, inclòs) que el país té pendents des de fa massa temps.
Catalunya precisa d’un nou ordre, sorgit dels partits, organitzacions i persones que es reclamen del sobiranisme. És urgent i cal una reacció. Malauradament, a dia d’avui hi ha massa distància entre allò que el país necessita del sobiranisme i allò que es diu i es fa des dels partits sobiranistes. Hi ha massa ciutadans que malviuen que els partits treballin més per a les pròpies organitzacions o dirigents que no pas pels interessos de la gent.
Seria bo que els actuals líders tornessin a recordar que tot aniria millor si la ciutadania pogués sentir que es lidera per a donar solucions al poble i no per a destruir aquells amb qui comparteixes, o dius compartir, el complex edifici que és avui la nació dels catalans. Entre altres coses, perquè els moments més brillants de la història nacional sempre s’han associat a la cultura de l’acord.
El consens i la cooperació sempre han sigut les millors armes polítiques del país. No cal reinventar res essencial. Cal recuperar la millor cultura política, aquella que sap prioritzar el servei d’una estratègia nacional i compartida. Tot el que no sigui això acaba esdevenint impostura i partidisme. I aboca el país al fracàs i la ciutadania a la frustració.