Amb la música en català sovint ens ha passat una cosa, allò de lamentar-nos quan ens ha semblat molt brillant però no arribava al públic massiu, i tot seguit tornar a rondinar quan ha triomfat comercialment amb una proposta que hem trobat banal o fins i tot ofensiva per a la intel·ligència. És difícil tenir-ho tot, el prestigi i el mercat. Per això és remarcable el que passa ara, en què hi ha un seguit d’artistes en alça que semblen conjugar tots dos paràmetres i que són interessants i alhora populars. Un mainstream en català artísticament despert.
La novetat és que canten en català, sí, però no només, i que barregen llengües fins i tot dins d’una mateixa cançó. Castellà, sobretot, perquè, com ens deia fa uns dies l’Observatori Català de la Joventut, aquesta barreja és la manera de viure de cada cop més ciutadans d’edats tendres. I perquè l’espanyol és una llengua referencial en l’imaginari del reggaeton i de les emergents músiques urbanes. Però també s’hi colen molts mots en anglès, reflex, igualment, del vocabulari que ens arriba del hip-hop, el trap, etcètera. Tenim Mushkaa, per exemple, que rima trance amb chance i que subministra oracions com ara nunca tuve miedo a pasarla mal / el teu culet entre el fum, bones views.
Ella, com la seva germana Bad Gyal, practica sense remordiments aquesta promiscuïtat lingüística, que inclou alhora l’alegre adopció d’incorreccions gramaticals i de paraules mal vistes pels acadèmics de l’IEC. Locura, o lokura, ja és moneda corrent en les seves cançons, i en les de The Tyets, un grup que alhora, dins d’una peça en català, parla sense manies del salseo i el marujeo. Julieta ens diu que això va en sèrio i va una mica més enllà a un tema, A150, on hi cola el francès, o la seva versió del francès: ce soir tu per muà.
Tot plegat arriba a configurar una mena de neollengua que ve a ser un codi generacional i que, com tots els codis generacionals, té per objecte marcar una línia vermella rogent amb les quintes anteriors. Que, si s’indignen i s’enfilen per les parets plorant pel trist destí de la nació i de la humanitat sencera, encara millor. El mecanisme no és precisament una novetat, i de fet, ja era hora que passés alguna cosa que sacsegés la música nostrada, un moviment de fons amb capacitat de descol·locar els adults i de trencar amb sonoritats seculars.
Aquesta evolució es pot veure com una desfeta per al català o com un senyal que la llengua no es troba fora dels corrents juvenils, que no ha quedat relegada a la vitrina de les relíquies. És un fet rellevant, que distingeix el català de molts altres idiomes sense estat que han quedat reduïts al folklore (en la més petita accepció del terme). A més, artistes com aquests, o com 31FAM, fan arribar la llengua, encara que sigui a bocins o frases a mig fer, a audiències barcelonines i metropolitanes que en són molt alienes. Inclosos fins i tot, tal vegada, alguns exemplars d’aquest 20,9% d’adolescents que diu no tenir cap contacte amb el català fora de l’institut.
És clar que em fa una mica de mal als ulls, i a les oïdes, sentir incorreccions lingüístiques a una cançó, tal com me’n feia el reflexada la teva llum de Sau a Boig per tu. Aleshores, se’ls solia disculpar perquè aquells nois no havien pogut estudiar català (una al·legació discutible). Ara, no es tracta de perdonar la vida a ningú. Aquest català barrejat o empeltat d’impureses no és fruit d’un descuit, sinó deliberat.
La música, la popular en particular, és, per naturalesa, un territori de llibertat creativa sense limitacions (ni acadèmiques, ni tampoc morals), on trencar normes pot arribar a ser un saludable mandat generacional. I traslladar el gruix de la responsabilitat sobre l’actual estat del català i els seus mals números a les noves generacions desprèn una certa flaire de perversió: són, som, els adults els qui hem portat cada dia la llengua fins al punt precís on és avui.
La novetat és que canten en català, sí, però no només, i que barregen llengües fins i tot dins d’una mateixa cançó. Castellà, sobretot, perquè, com ens deia fa uns dies l’Observatori Català de la Joventut, aquesta barreja és la manera de viure de cada cop més ciutadans d’edats tendres. I perquè l’espanyol és una llengua referencial en l’imaginari del reggaeton i de les emergents músiques urbanes. Però també s’hi colen molts mots en anglès, reflex, igualment, del vocabulari que ens arriba del hip-hop, el trap, etcètera. Tenim Mushkaa, per exemple, que rima trance amb chance i que subministra oracions com ara nunca tuve miedo a pasarla mal / el teu culet entre el fum, bones views.
Ella, com la seva germana Bad Gyal, practica sense remordiments aquesta promiscuïtat lingüística, que inclou alhora l’alegre adopció d’incorreccions gramaticals i de paraules mal vistes pels acadèmics de l’IEC. Locura, o lokura, ja és moneda corrent en les seves cançons, i en les de The Tyets, un grup que alhora, dins d’una peça en català, parla sense manies del salseo i el marujeo. Julieta ens diu que això va en sèrio i va una mica més enllà a un tema, A150, on hi cola el francès, o la seva versió del francès: ce soir tu per muà.
Tot plegat arriba a configurar una mena de neollengua que ve a ser un codi generacional i que, com tots els codis generacionals, té per objecte marcar una línia vermella rogent amb les quintes anteriors. Que, si s’indignen i s’enfilen per les parets plorant pel trist destí de la nació i de la humanitat sencera, encara millor. El mecanisme no és precisament una novetat, i de fet, ja era hora que passés alguna cosa que sacsegés la música nostrada, un moviment de fons amb capacitat de descol·locar els adults i de trencar amb sonoritats seculars.
Aquesta evolució es pot veure com una desfeta per al català o com un senyal que la llengua no es troba fora dels corrents juvenils, que no ha quedat relegada a la vitrina de les relíquies. És un fet rellevant, que distingeix el català de molts altres idiomes sense estat que han quedat reduïts al folklore (en la més petita accepció del terme). A més, artistes com aquests, o com 31FAM, fan arribar la llengua, encara que sigui a bocins o frases a mig fer, a audiències barcelonines i metropolitanes que en són molt alienes. Inclosos fins i tot, tal vegada, alguns exemplars d’aquest 20,9% d’adolescents que diu no tenir cap contacte amb el català fora de l’institut.
És clar que em fa una mica de mal als ulls, i a les oïdes, sentir incorreccions lingüístiques a una cançó, tal com me’n feia el reflexada la teva llum de Sau a Boig per tu. Aleshores, se’ls solia disculpar perquè aquells nois no havien pogut estudiar català (una al·legació discutible). Ara, no es tracta de perdonar la vida a ningú. Aquest català barrejat o empeltat d’impureses no és fruit d’un descuit, sinó deliberat.
La música, la popular en particular, és, per naturalesa, un territori de llibertat creativa sense limitacions (ni acadèmiques, ni tampoc morals), on trencar normes pot arribar a ser un saludable mandat generacional. I traslladar el gruix de la responsabilitat sobre l’actual estat del català i els seus mals números a les noves generacions desprèn una certa flaire de perversió: són, som, els adults els qui hem portat cada dia la llengua fins al punt precís on és avui.