Davant de casa hi ha una paperera de metall, un d’aquests elements de l’anomenat mobiliari urbà que paguem amb la diferència entre el que guanyem i el que finalment arriba a les nostres butxaques. Així és financen també les persones i màquines que conformen les brigades de neteja i el sous de les persones que gestionen la seva activitat, o els instruments que utilitzen, o la roba que vesteixen, i no vaig més enllà: malgrat que podria dedicar tot l’escrit a recordar els efectes econòmics col·laterals a qualsevol actuació que implica un servei públic, sols cal dir que res de cap d’ells és gratis.

Però no ho veiem; per suposat no ho veu qui no paga impostos més que de forma indirecta, els més injustos però fiables dels tributs. Qui no treballa, ja sigui perquè no té feina, ja sigui perquè no en té l’edat, no pot pagar rendes del treball. Cert és, però, que tampoc l’assalariat és gaire conscient de la mena de sou que tindria sense pagar impostos. A la fi, com deia la ministra, sembla que el diner públic no sigui de ningú, així que tampoc sembla doler gaire el fet de malbaratar-lo.

Fa cosa d’un mes vaig fer una foto de la paperera pública que m’és tan propera, perquè em va sorprendre veure al seu peu, ben rebregada, una llauna vermella, llampant com una flor. Sense implicacions socials hagués estat una composició quasi artística, aquell gris il·luminat per la nota de color, aquell contrast tan alt com harmònic sobre l’asfalt dels mil rodatges.

Però fora poesia! Com era possible que una llauna fos al costat d’una paperera i no dins? Calia pensar en mil eventualitats menys la voluntat conscient de deixar-la fora. De tota manera, vaig fer la foto, pensant en una reflexió ulterior sobre el civisme i aquestes coses que sé que ja no estan gaire de moda. Però ahir vaig veure en directe desenvolupar-se els fet que donen peu a l’escena; passaven dos nois voltant la vintena, macos, ben plantats, amb zero indici de pertànyer a això que diuen “famílies desestructurades” (de fet el barri tampoc es veu gaire desestructurat) i amb roba bona i neta, sempre a la última com correspon a qui no vol sentir-se alienat o “out”. I ho van fer: van obrir un paquet de caramels, i just quan passaven al costat de la paperera, van deixar volar al seu aire fins arribar al peu del moble urbà, el paper que embolcallava la llaminadura. Ho puc dir més directe: van emmarranar un terra immaculat.

Avui, quan tothom parla de Charlie, jo vull recordar el pendent pel que rellisquen avall tots els bon propòsits de paper: les llibertats que diem que ens han costat tant, a qui en concret li devem i qui encara ens està en deute? Sense tenir clar aquest particular serà ben difícil construir cap nou país. Ni tan sols un bon any...