D’ençà que va traspassar Pau Riba, fins i tot un xic abans, arran de l’emissió de l’especial "L’home còsmic", a TV3, s’ha fet sentir certa cantarella de regust familiar segons la qual Catalunya és aquell país que no té cura dels seus artistes i on t’has de morir perquè parlin de tu i es lloï la teva obra. És un tic que denota una feblesa com a país i que sovint cau en un automatisme mandrós.

En particular, tractant-se de Pau Riba: n’hi havia prou amb veure el documental, sencer, això sí, per comprovar que l’autor de "Taxista" havia intervingut a la mateixa Televisió de Catalunya un munt de vegades al llarg dels anys, ja que esquitxaven el programa constantment imatges d’arxiu d’èpoques molt variades (temps, alguns, amb més programació musical a la casa que no pas en l'actualitat, certament). De la mateixa manera, dir que, a Pau Riba, la premsa no li feia cas, és tan sols delator d’una nul·la lectura de diaris.

És clar que l’artista va passar alts i baixos, i èpoques de perfil discret que tal vegada tinguessin alguna cosa a veure amb una discontínua inactivitat productiva, i amb la formosa excentricitat natural de la seva obra, que difícilment podia resultar mainstream, ni aquí, ni a la sempre recorrent França, ni a la Xina. Però feia molts anys que cada cop que presentava un disc o un espectacle, les entrevistes irrompien puntuals i els articles eren ben respectuosos, admiratius de fet, a les capçaleres del país.

Però, més enllà del cas de Pau Riba, caldria pensar una mica més en la nostra responsabilitat individual en la bona conservació de les patums culturals. Sé que demanar això va a contracorrent: som a una època en què la culpa de les coses sempre la tenen les “construccions socials”, “els mitjans” o el “neoliberalisme”, i res més que això. Però la revifalla cíclica d’aquesta melodia rondinaire, acusatòria, té a vegades una càrrega narcisista i expiatòria: n’hi ha prou amb lamentar-te de l’hipotètic maltractament col·lectiu a l’artista traspassat per quedar als ulls de tothom com el gran patriota de la tribu i com un exigent paladí cultural, sense que a ningú se li acudeixi fer-te preguntes incòmodes.

Com ara, ¿quant fa que vas pagar una entrada per anar a veure’l actuar? Això és com quan tanca una llibreria i mentre fas el ploramiques afectat no ens dius quant de temps feia que no la trepitjaves. O blasmar amb llàgrimes de cocodril l’oblit injust en què va caure l’Ovidi i oblidar-te que actualment hi ha contemporanis seus, com ara el Quico, el Toti o la Maria del Mar, que continuen trencant-se les banyes i fent recitals.

Els mitjans poden cometre errors, i caure en oblits injustos, però abans d’assenyalar amb el dit cal estudiar amb serenitat la naturalesa de cada obra i de cada artista: ha fet tot allò que podia per arribar a un públic en relleu constant? El món canvia, i el gust. Aquest podria ser un país més sofisticat, segurament, però l’autolinxament rabiüt és un estat mental que diu molt, sobretot, de qui el practica. En realitat, a Catalunya encara hi ha artistes d’una aura popular, i una presència mediàtica, més gran que no pas assistents disposats a pagar una entrada per veure’ls, i que, tot i això, són tinguts en compte per molts mitjans cada cop que publiquen obra nova. I d’altres que, és cert, mereixerien una mica més de quota, encara que fos en honor als serveis prestats. Hi ha casos i casos, sí.

Però, al capdavall, un apunt ingrat: per a un artista amb llarga trajectòria, desconnectar del gust popular pot ser una fatalitat inevitable, de la qual, estrictament, no té la culpa ningú, i viure com si el món et degués alguna cosa és de mal gust, sobretot a certes edats. Fora bo tenir-ho en compte, tot plegat, abans de tornar a fer sonar, potser sense pensar-hi gaire, la vella cantarella del país que maltracta els seus artistes fins que ja són morts.