L'espectacle esperpèntic que els socialistes en general practiquen em cansa supinament per la quantitat d'absurditats i tripijocs que d'una manera continuada, i des de fa molts anys, conreen per tota la geografia peninsular. No cal que recordem el suport d'un PSOE antic i llunyà a la dictadura obrerista i anticatalana de Primo de Rivera, oi? El cas és que un servidor ja més d'un cop s'ha despatxat amb ganes a través de diferents articles sobre qui són i què representen els socialistes a casa nostra. I la conclusió final, després d'haver-los patit durant tota una vida, és que és un partit equivocat, equivocat en tot; en el model social, el model nacional i amb els pedaços que sempre intenten implantar per reconduir una economia que ells han ajudat a enfonsar. Tot un reguitzell d'equivocacions que, a Catalunya, els porten inexorablement des del 1999 a una davallada constant i directa cap a una minsa repercusió social. El seu espai al nostre país s'ha fos perquè no han sabut llegir la seva societat, també perquè l'esquerra nacional catalana per fi ja compta amb tres formacions ben consolidades al Parlament –bé, haurem de veure com evoluciona la CUP-, i perquè el centreesquerra unionista ja té el seu partit regeneracionista que ha arribat per quedar-se.

C'est fini, kaput, ni tan sols aquesta mena de revifalla televisiva dels últims dies els salvarà del desastre total, perquè el seu discurs no només tuf a vellut, sinó que porta incorporat un cinisme poques vegades vist en política. Jugar, per exemple, amb una qüestió tan profundament democràtica com és el dret de decidir de tot un poble tal com hi juguen ells, és corrupció ètica i moral. El seu malèvol dret de decidir només és acceptable previ consentiment estatal, una condició que fins el més ruc sap que és perversa i utòpica. Ells juguen amb la bona fe de la societat catalana que, com molt bé saben, en el fons és feble respecte la convicció sobiranista, per molt que ara s'hagi posat de moda. Per això ells, com qui no vol la cosa, van allargant l'agonia amb cants de sirena i promeses d'un futur paradisíac dins d'una Espanya federal que els catalans mai han tastat per boca del PSOE, ni de ningú. Un fet, a més, inexistent en el seu origen dins la mentalitat mesetària que històricament mai s'ha exercit des de l'entrada dels Borbons al regne d'Espanya.

Que la inesperada proclama del Navarro demanant l'abdicació del rei per col·locar-hi el Felip VI es converteixi ara –ho sé de bona font- en l'estratègia estrella dels socialistes catalans, perquè així creuen ells, es produirà una gran mobilització general en favor d'un canvi d'estructura política a l'estat, és com a mínim per pixar-se de riure. Però és que veure tot un José Zaragoza, unionista convençut, com és vilipendiat i expulsat de la direcció del partit jacobí en essència, és com a mínim justícia còsmica. I sentir les declaracions de l'exministre d'Ocupació, Valeriano Gómez, sobre la inconveniència de lligar la tradició socialista i obrera de Catalunya amb les ànsies sobiranistes i de llibertat nacional, et demostra un cop més la mastodòntica equivocació i la trista empanada mental que aquesta gentola porta cultivant desde fa dècades.
 
A veure, senyorets, l'opció sobiranista no és cap ideologia, ho enteneu, això? És una necessitat vital i social per a tothom, per a rics i pobres, abastament explicada i demostrada no només a Catalunya sinó en tots els racons del planeta. Encara no s'ha donat cap cas d'una nació independent que vulgui deixar de ser-ho, perquè és l'emancipació individual i col·lectiva que ens fa lliures i en conseqüència una mica més cultes. Ells, però, continuen capficats en aquesta cínica mentida de contraposar la separació de classes a la necessitat de l'alliberament nacional dels pobles, ells i uns quants més provinents de certa esquerra post revolució francesa. Equivocats fins al final de la seva existència. Equivocats, eternament equivocats. En fi...