Un i altre president, el d’aquí i el d’allà tenen la foto que volien: la imatge internacional dels efectes de la intransigència d’un Govern que no hauria d’haver deixat que les coses arribessin a aquest punt és a la vegada la d’un Estat que diu “no” i fa el necessari per no desdir la seva autoritat. Però el cas és que, amb el que comporta de vegades aconseguir el que desitgem, hem arribat aquí, i ara la nostra pel·lícula ens preocupa més que el fet que els EUA preparin una guerra d’abast mundial o que un terratrèmol devasti el país on la vida no val mai res, sempre tenallada per la corrupció.

Nosaltres, a lo nostre, ni que sigui perquè entestats en les posicions enfrontades, es retroalimenten els discursos i tothom continua tenint justificació per cobrar el salari, mentre la bona gent segueix de bona fe consignes sense saber del cert si són veritat. Parlem per exemple de les detencions, 14, produïdes al llarg del dia d’avui, i les reaccions que han generat, a meu parer, fora mida, sobretot si venen de qui encara no ha vist ni les resolucions judicials que hi han donat peu. Com si mai s’haguessin produït detencions sospitoses d’arbitrarietat a Europa, com si no haguessin vist mil cops maneres molt més violentes de desallotjar persones manifestant-se pels carrers (les últimes, les imatges de les vagues sindicals a la veïna França), hem decidit, el president el primer, que això és un estat d’excepció de facto. De res serveix dir que no ho és, que els que ho diuen afortunadament no saben què vol dir aquesta expressió i com tindrien prohibit el que han fet per queixar-se a tort i a dret, Rufian inclòs, del que tinguin per convenient. De res serveix dir que les intervencions s’han fet per ordre judicial i que tot rau en el fet que vam dir que s’havien de trencar ous per fer una truita. Doncs bé, tothom hauria de saber que quan es trenquen ous i trencar-los es considera delicte (i ja ho sabíem, ens ho van dir fins i tot els nostres dirigents), arriba la conseqüència. I crec que tothom ho sap, de fet tinc la sensació de què era imprescindible alguna cosa així per poder excusar que el dia 1 d’octubre no hi hagi referèndum ni cosa que se li pugui semblar. L’Estat haurà fet el que li toca i haurem de pensar com sortir de l’atzucac.

Sé que per intentar vestir d’estat d’excepció el que han estat unes quantes detencions pel delicte de malversació de fons (ni està prevista ni s’esperi la detenció del President o el tancament dels mitjans audiovisuals) no hi ha res com el fet que hagin entrat en diaris com aquest o que s’hagi “confiscat” l’ordinador d’un infant. Però si no s’hagués fet i després en algun racó del més banal s’hagués trobat la clau per posar urnes i paperetes, hauríem dit que hem jugat amb gran astúcia? Per cert una “astúcia” de l’Estat ha estat fer que els Mossos fossin els encarregats de la tasca més lletja contra els manifestants.

Dic això des d’una immensa tristesa i amb la convicció de què s’entendrà com una justificació dels esdeveniments. Res més lluny del meu esperit que contribuir a atiar el foc, és simplement una crida a recordar que després de totes les coses que es diran, continuarem germans, com a mínim a casa nostra. No fem cap pas que ens pugui portar a un lloc de no retorn.