L'amenaça fantasma del PSOE: deixar de ser un partit sistèmic per a ser un partit farola. Aquella potent organització federal germinada durant la transició i institucionalitzada amb el felipisme avança cap a la categoria d'ornament democràtic. L'aparell, les baronies i els lideratges colossals dels anys 80 i 90 van donant peu a un projecte mantegós i desorientat que requereix respiració assistida. No trobe gran diferència entre les obsessions per apuntalar la monarquia com a eix vertebral del malparit equilibri ibèric i els intents per preservar el PSOE com a actor necessari d'un bipartidisme perpetu. Corona i PSOE cotitzen a la baixa en una Espanya caducada i immobilista, eixa és la realitat.    

Des que Felipe González deixara la secretaria general sense explicar com es lidera un partit, al Partit Socialista s'imposen, a l'endemà de cada fracàs electoral, les veus més ingènues. Renovació, diuen, i recuperació de les referències llibertàries inherents al socialisme. Zapatero va ser el primer promotor i beneficiari d'aquesta ingenuïtat. Quan va ser escollit secretari general, l'any 2000, els més impetuosos vibraren amb les possibilitats electorals d'un líder ben paregut que flirtava amb la irreverència: “tenim líder per als propers vint-i-cinc anys”, deien. Els iaios del partit, però, buscaren ràpidament la manera de casar la nova realitat interna amb l'equilibri institucional sense que es notés. Ara els socialistes es troben de nou en el punt de partida. Amb Rubalcaba marxa l'única persona amb fusta de líder, l'únic capaç de sotmetre la juvenil voluntat de canvi al rol sistèmic del PSOE. Els més impetuosos s'adheriran a un o altre candidat per raons merament estètiques, i els iaios esperaran el moment oportú per a reequilibrar l'engranatge i evitar que el partit abandone l'òrbita institucional. És la història de sempre: disfressa esquerrana, ànima conservadora.  

El PSC, que és on vull arribar, hauria d'aprofitar el seu particular tempo renovador per a marcar distàncies amb una organització condemnada pels lligams que ella mateixa s'imposa. El vergonyós suport donat a la corona defineix clarament quin és el terreny de joc on es mou i on es vol seguir movent el PSOE. Posicionar-se a favor del dret a decidir implicaria una aposta per la democràcia, vertadera essència d'una formació socialista. Si donen el pas, els socialistes catalans trairan el PSOE, no el socialisme.