Una bona part de ciutadans ens preguntem què fan militars d'uniforme i sense lloc per més condecoracions al pit intervenint en les rodes de premsa governamentals d'ençà que es decretà l'estat d'alarma. I ens plantegem quin és el missatge que el govern de l'Estat vol enviar a la ciutadania amb aquesta posada en escena. De seriositat? De solvència? O ens volen acoquinar?

Sigui quina sigui l'opinió que ens mereixi i la impressió que ens causi a cadascú de nosaltres aquesta presència, el cert és que, segons la Constitució i la Llei orgànica 4/1981, en els estats d'alarma l'exèrcit espanyol no hi té cap rol a jugar. Cap ni un, perquè l'únic estat excepcional que pot comportar una militarització de les tasques públiques (i sempre sota comandament governamental) és el de setge (art. 33 a 36 de la Llei orgànica 4/1981); això és, aquell que es declara quan es produeixi una insurrecció contra la sobirania o la independència d'Espanya. I l'estat d'alarma res no té a veure amb un estat de setge (l'alarma es pot decretar, per exemple, en casos de catàstrofes, desproveïment de productes de primera necessitat o crisis sanitàries, com ara és el cas).

Paral·lelament a això, hem sabut que el cap de l'estat major d'un cos militaritzat com és la Guàrdia Civil, ha sol·licitat a les seves comandàncies que monitoritzin les falses notícies "susceptibles de generar estrès social i desafecció a les institucions del govern". Per acabar-ho d'adobar, la ministra-portaveu del govern Sánchez ha insistit que aquesta demanada és un "lapsus".I per això, davant del "lapsus", els companys de gabinet tècnic oferien al General un sentit aplaudiment públic durant la compareixença diària sobre l'evolució del coronavirus.

I ara, ben desconcertats, no sabem què és pitjor: si un general dient que perseguiran la nostra llibertat d'expressió o un govern socialista aplaudint aquesta decisió. Perquè sí, en efecte, les paraules d'aquest comandament atempten contra el dret fonamental de la llibertat d'expressió. És ben cert que qui exposa públicament fets o dades falses se situa fora de l'àmbit de protecció del dret fonamental a la informació (art. 20.1.d CE) car aquest dret només protegeix l'emissió "d'informació veraç".

Però una cosa és situar-se fora de l'àmbit de protecció d'un dret fonamental quan s'emeten notícies no veraces, i una altra de molt diferent és incórrer per aquest sol fet en un delicte. Hi ha un salt abismal entre una situació i l'altra que dependrà de la finalitat de l'emissor. Així, per exemple, si amb la notícia falsa es vol generar el menysteniment de determinats col·lectius, es pot incórrer en un delicte d'odi; si s'ofereixen falses cures, es pot incórrer en un delicte contra la salut pública; i si s'aporta dades sobre una persona que l'incriminin falsament, es pot incórrer en un delicte de calúmnies. La finalitat amb la qual la notícia falsa és publicada és la que obre la porta als cossos policials a la investigació i persecució del seu autor per la possible comissió d'un determinat delicte, perquè ells persegueixen delictes, però no notícies, per més falses que siguin.

Altrament, i com que el concepte de "falsa notícia" és amplíssim (una opinió pot ser una "falsa notícia"?; unes dades barrejades amb una opinió sobre les mateixes és una "falsa notícia"?), l'ordre d'aquest General de persecució dels autors de notícies que la Guàrdia Civil consideri falses té un claríssim i gravíssim efecte dissuasori sobre el lliure exercici de la llibertat d'expressió. I és que no sabem què entén la Guàrdia Civil per falsa notícia i, davant d'això, preferirem callar abans que ens vinguin a buscar a casa per haver-nos expressat. És el que la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans coneix com chilling effect o efecte dissuasori d'exercici de drets.

Però encara més: l'ordre d'aquest General és donada per a perseguir falses notícies "susceptibles de generar estrès social i desafecció a les institucions del govern". Aquí la careta cau del tot, perquè evidencia que la finalitat no és la persecució de delictes sinó de la crítica als poders públics. Ara s'entén!: l'excusa de la falsa notícia –insisteixo que no té una definició clara i queda en mans de la Guàrdia Civil delimitar-la- serveix per perseguir al crític, al disconforme, al dissident. Això és el que els companys de gabinet tècnic van aplaudir i a això és al que n'hi diuen "lapsus".

A mi, més que lapsus, em confirma una vegada més el buit de cultura democràtica dels que comanden i dirigeixen les principals institucions d'aquest Estat. Només cal veure què passa cada vegada que van mal dades: es recentralitzen els poders, es menystenen els drets dels ciutadans i es treu l'exèrcit al carrer. Aquest tipus d'estat té un nom que tots coneixem.