Han passat els dies i per mandra, o perquè estic emprenyat, no he escrit res. Escric per oblidar. La literatura és la manera més agradable d’ignorar la vida. La música i totes les arts et poden portar en el somni, però no oblidem que el somni és també una realitat.

La literatura és diferent, simula la vida. Una novel·la és una història que no ha existit mai, un poema és l’expressió d’idees o sentiments que no formen ben bé part de la realitat. Oblidar, ignorar... si, d’acord, però tot es destrueix en el plagi.

Pere Quart va parodiar Salvador Espriu. Vázquez Montalban, Camilo José Cela, Saramago, Lucia Etxebarria i molts més han plagiat descaradament. El salvador d’ànimes perdudes Jorge Bucay va plagiar seixanta pàgines, literals, de l’escriptora Mònica Cavallé.

El premi Josep Pla d’enguany l’ha guanyat Andreu Carranza amb el llibre El poeta del poble. És un plagi descarat de la prosa de mossèn Cinto, plagiat mil vegades per guanyar concursos i premis literaris. El 1995, Ricard Torrents ja va escriure “Verdaguer, un poeta per a un poble”. El jurat de la nit de Reis, format per Sebastià Alzamora, Antoni Pladevall, Rosa Cabré, Àlex Susana i Ester Pujol, no veuen el plagi, no veuen Carranza: només veuen Verdaguer.

Però cal entendre les coses. El Departament de Cultura i tots els premis literaris només són un escàndol d’estafadors sense aturador. En canvi, conec poetes amagats, gent que escriu a mil pobles de Catalunya, que diuen coses però que es neguen a viure venerant la cultura oficial. Una cultura oficial que crema milions d’euros en subvencions inútils, i així mantenir els plagiadors. Qui ha cobrat de l’Any Vinyoli? I de l’Any Espriu? Podria dir també que aviat tornaran a publicar els exorcismes de mossèn Cinto, que ja es van publicar al 1970, però el llibre no el firmarà Verdaguer. Podria continuar amb els contínuament plagiats Montaigne, Lorca, Machado, el pobre Plató... La llista no tindria fi.

Comento tot això amb l’amic Ramon Cotrina i em contesta en llatí libri ex libris fiunt (els llibres es fan dels llibres). Resumint, que la majoria de llibres es fan plagiant. El món del pensament hauria d’encapçalar la lluita contra la burocràcia i per la defensa de totes les llibertats. Però no: avui aquest món viu encadenat al premi literari, al dirigisme cultural, a la televisió i evidentment a la subvenció. I si fes un llibre plagi? I si plagiés Jaume de Mur que va morir als 19 anys, fa més d’un segle? Quedaria bé “Jaume de Mur, el secret desvelat”, per Nan Orriols.

Per acabar, un petit plagi per a tots vosaltres: “No ploris, no, manyaguet de la mare / no ploris, no, que jo canto d’amor”. (Jacint Verdaguer).